Pàgines

19 de febr. 2014

Pepet i Xicu Florian, tan lluny de la seva platja de Sa Riera

A l'estiu baixava a Sa Riera a saludar i escoltar les històries salabroses d’en Pepet Florian (a la foto) i el seu germà petit Xicu Florian. Josep “Pepet” Pi Amat, de can Florian, fill de Florian i Reparada (nascuda a Cuba d’emigrants begurencs), havia vingut al món el 20 de novembre del 1900 a Begur. El germà petit, Francesc “Xicu” Pi Amat, tenia a gala ser l’únic nascut a Sa Riera mateix, “a sa llongada de l’aiga”, el 23 de febrer del 1922. Tres anys més tard Pepet posava el primer motor a la barca de la família, ja no va caldre remar tant. Als 12 anys Xicu començava a treballar de pescador en el sentit professional, tot i que s’embarcava als sardinals dels pescadors de l’Estartit des dels 6. Als 23 es va casar amb Maria Romaní Tarragó, que va morir el 1996, el mateix any que Pepet Florian. El 26 d’octubre de 1990 Pepet va publicar una carta al director al diari gironí El Punt amb dos altres vells pescadors de Sa Riera, el seu cosí Florian “Floris” Pi Ferriol i Joan “Lill” Deulofeu Ferriol (alhora fundador de l’Hotel Sa Riera), per alçar-se contra el projecte de port esportiu a la
platja del Racó: “I Sa Riera, com queda la nostra Sa Riera? Ja ara, com tothom sap, té greus problemes amb les porqueries del riu Ter, situat més o menys a quatre milles de la cala”.
El problema del 1990 s’ha agreujat a marxes forçades. El creixement del port turístic de l’Estartit ha alterat el moviment dels sediments de la desembocadura del Ter, els quals han inundat literalment la platja de la cala veïna de Sa Riera, fins a convertir-la un desorbitat arenal terrós que ofega i esllanega la franja de platja, alhora que malmet el fons marí i la vegetació del rocam. La platja de sa Riera s’està desertitzant i s’allunya cada cop més del mar. Generalment s’entén per concepte de platja una franja de sorra lligada al mar, al rompent de l’onada quan arriba a terra. La platja de Sa Riera ja no és això del tot. 
Sa Riera és una de les cales retallades del terme municipal de Begur. Sota la penya de l’ombrívol racó de llevant, protegit dels vents i els temporals, s’hi comptaven una trentena de barraques de pescadors de temporada, que durant l’hivern residien al nucli interior de Begur. Amb el bon temps baixaven a pescar al viver natural dels bancs d’anxoves i sardines de la platja de Pals o bé, en direcció oposada, amb nanses, jambines o al tresmall a les anfractuositats rocoses del Cap de Begur per agafar rascasses, escórpores, neros, rogers, llenguados, sèpies, molles i moltes llagostes al pla dels Llimbs i a la Brama, als “senyals” de referència heretats dels vells.
Durant la postguerra encara hi treballaven dos salins, el de can Florian i el d’Amador Mont, per encaixar sardines, arengades i anxoves, al costat de les primeres cases d’estiuejants que els diumenges anaven a missa a Begur a lloms de mula pel costerut de camí de terra. A les tavernes dels Pilsà, de can Màrio i d’en Florian s’hi cantaven havaneres i s’hi feia ball. 
A partir del 1951 hi va arribar l’electricitat, el telèfon, l’aigua corrent, els estrangers, les urbanitzacions, el càmping San Cristóbal i els apartaments damunt les antigues barraques dels pescadors de temporada. Els Florian van engrandir la casa, sota la penya. Francesc Pi Amat, en Xicu Florian, va voler que els seus dos nois bessons, Paco i Florian Pi Romaní, sabessin pescar. Als tres mesos se’ls enduia a bord, dins d’una cofa de balca, es dies o les nits de calma. Als quatre anys els feia bogar, un rem cada un. Als 9 anys els va comprar una barca de motor i als 14 ja menaven nou mariners a la teranyina de la família (en Paco al motor, en Florian al timó, en Xicu a la barca de llum). Les vedes naturals es practicaven naturalment i no hi havia sobreexplotació del peix. No s’havien inventat els GPS ni les xarxes de niló (que ells van introduir l’any 1967 en comptes de les nanses de jonc i vímet o canya).
Després, molt després, Xicu va protagonitzar el reportatge del programa televisiu Thalassa “Xicu, la memòria de Sa Riera” i el llibre de Miquel Martín i Pere Molina Converses amb Xico Florian. Va morir el 26 de juliol del 2009. El van nomenar fill predilecte de Begur i li van erigir un monòlit a la seva platja, que avui s’allunya cada cop més del mar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada