Al delta de l’Ebre volen posar portes al mar

Amb freqüència el cabal no arriba als 400 metres cúbics per segon i la desembocadura de l’Ebre perd la batalla contra l’entrada per la mateixa boca de l’aigua salada del mar, la qual repta llera amunt durant 28 quilòmetres fins Amposta, penetra als aqüífers i salinitza la terra. Tot preveu que el problema s’aguditzarà, arran de la pujada del nivell del mar per efecte del canvi climàtic. Els enginyers de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre estudien el projecte en curs al riu Po, l’espinada de la Itàlia del nord, d’un sistema de comportes davant la boca per regular l’entrada i la sortida de les dues classes d’aigua enfrontades. El projecte es troba a les

beceroles. Les terres de l’Ebre són un món que no domino com a propi, per això quan les necessito recórrer amb una mica de discerniment apel.lo a Xavier Garcia Pujades, un home entusiasta del periodisme, la literatura, l’amistat i el sud, quatre territoris que ell ha pentinat amb intensitat. Coneix pam a pam el país sense haver conduït mai cotxe, es troba en possessió del Premi Nacional de Periodisme i gaudeix de la reciprocitat de seu esperit amistós.

Fa temps que no ens retrobem. En una de les últimes ocasions ens vam donar cita a l’illa de Buda, en ple delta de l’Ebre, amb els peus a l’aigua maternal del seu Ebre mític i tutelar. Va confegir un poema per celebrar la retrobada i me’l va llegir mentre el transbordador Olmos ens passava a gual, amb el cotxe embarcat, d’una riba a l’altra del riu. Va insistir en llegir-me’l en veu alta durant el trajecte a bord de la plataforma flotant, amb la daga del lluminós vent de cerç que esmolava els colors del paisatge, s’empassava les ombres, imantava les siluetes, contornejava cada línia i gairebé l’empavesava amb un voltatge febril. 

En realitat Xavier Garcia no volia declamar-me el poema a mi, sinó a l’Ebre a l’instant precís de travessar-lo. El vent bufava acanalat i em projectava les seves paraules a la cara, abans d’escampar-les al llarg de la majestuositat del riu amb un gest august de sembrador d’abans de la mecanització. La pensada de recitar el poema i l’instant de fer-ho van ser dignes del sentimentalisme militant i productiu del meu amic. 

En canvi el paper que jo aferrava a la mà com un tresor al moment de travessar l’Ebre no era un poema, sinó un full amb membret llarguíssim del Parc Natural del Delta de l’Ebre de la Direcció General del Medi Natural del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Degudament signat i segellat, ens autoritzava de manera nominal a Xavier Garcia i a mi, identificats amb el número de DNI que s’especificava, a posar el peu a l’illa de Buda durant el dia d’expedició del document, sota condició d’atenir-nos a les instruccions del guarda oficial que ens hi esperava. Era un salconduit anhelat i cotitzadíssim, obtingut gràcies al prestigi professional de Xavier Garcia i la meva manca d’antecedents penals greus. Representava la clau per accedir a l’illa més gran de Catalunya, vedada al públic per la condició de parc natural protegit. 

Algú podria pensar que Catalunya és un país mancat d'illes. La veritat és que en té una colla, mal conegudes. D’entrada, al delta de l'Ebre, les fluvials de Buda, Sant Antoni, Gràcia i Garxal. Al llarg del tram català de l'Ebre, entre Flix i la desembocadura, s'hi compten una vintena d'illes fluvials. Una de les més petites, la del Nap, al pas del riu per Benifallet, va ser venuda el 2004 pel seu propietari privat a través d'una empresa immobiliària al preu de 94.960 euros, després de divulgar un anunci que deia: "Preciosa illa enmig del riu Ebre d'una hectàrea de terreny plantat de tarongers i casa de pagès". 

L’illa de Buda fa 300 anys ni existia. Es va començar a formar el segle XVIII a l’atzar del desviament natural de les goles de desembocadura de l’Ebre al mar, quan el riu arrossegava molts més sediments que després de la construcció de pantans com els de Riba-roja, Mequinensa i Flix, aquells que inaugurava el general Franco amb pompa a les pantalles del NO-DO. L’illa de Buda va arribar a tenir 1.450 hectàrees, ara reduïdes a 1.092. No deixa de ser la més extensa de Catalunya, amb molta diferència. La veïna de Sant Antoni, d’origen molt similar, només té 170 hectàrees. 

A partir de l’època dels embassaments reguladors, de l’aprofitament de l’aigua per a la producció d’energia elèctrica riu amunt o per al reg canalitzat de manera capil.lar a la plana, la “revolució dels canals” va generar al delta de l’Ebre més de 500 quilòmetres de sèquies i una nova estructura social. L’al.luvió de terra que havia donat lloc a la compactació de tot el delta va començar a disminuir. L’aportació del riu es va veure contraatacada per l’embat del mar. Fins el 1940 l’aportació fluvial d’argiles, llims i sorres es xifrava en 20 milions de tones per any. Ara no arriba als 3 milions de tones. 

A algunes èpoques de l’any l’Ebre és una correntia àgil que transita amb una alegria llampeguejant, a molts altres moments adopta un sòpit color de regalèssia, com una infusió malsana, inerta, monòtona, d‘una immobilitat entenebrida. L’Ebre ha anat canviant de llit i de desembocadures, taponades per barres de sorra formades pel transport de sediments del mar. La primera desembocadura va compactar l’illa de Sant Antoni, la segona l’extensa illa de Buda. Avui el riu només es dessagna al mar per l’altra boca del Galatxo. 

El seu delta és la zona humida més important de l’Europa mediterrània, després de la desembocadura del Roine a la Camarga. L’aplanada punta de fletxa del delta de l’Ebre penetra 25 km dintre del mar, amb 32.000 hectàrees emergides. Un 65 % d’aquesta geografia es troba ocupada per conreus. El domini pertoca a les 15.000 hectàrees d’arròs, les irisacions de la fina pel.lícula dels tolls d’aigua, llisa i envernissada que les caracteritza durant una bona part de l’any, com un mirall sobre el qual s’inclina i es remira el Narcís de l’esbandit cel deltaic. El delta produeix 120 milions de quilos d’arròs en brut per any. Un cop depurats, en resten 70 milions de quilos de minúsculs punts blancs, el 98 % del quals es consumeixen a Catalunya. Però el delta augmenta de població gràcies sobretot al turisme. El 1991 aplegava 47.000 habitants i ara 55.000. 

L’encarregat de manteniment del parc natural, Xavier Llambrich, ens esperava a la barrera d’accés a l’illa. Em vaig afanyar a ensenyar-li el paper amb membret capaç d’obrir les aigües del Mar Roig, el camí de l’illa promesa. Se’l va mirar amb enorme condescendència, abans de dir-me que ja el podia guardar. Posat sobre el terreny, aquell tresor timbrat cobrava un aire irrisori, artificiós i voleiadís. El nostre cotxe i el seu eren els únics artefactes mecànics visibles a l’horitzó, un horitzó borrós, al qual la llum empastava la terra amb el mar. El paratge es veia aclaparat pel volum de la calma natural. Una francesilla de la societat moderna ha acordat el protagonisme d’aquest escenari als ocells, els peixos i les herbes, els quals hi viuen amb l’excedent de tranquil.litat acumulat després d’excomunicar-ne la màcula humana. 

Durant el primer tram de camí iniciàtic en cotxe vaig tenir la sensació de trencar el precinte d’una virginitat, davant la qual Xavier Garcia anava encunyant i llançant per la finestreta uns superlatius incontenibles, acabats sempre amb un signe d’admiració, al límit de l’èxtasi ecologista. Hi contribuïa la meteorologia del dia, els contorns del paisatge cisellats pel vent de cerç, germà bessó de la tramuntana. Sota el cel emblavit per una proteica llum de festa, l’ímpetu aeri modelava contra el teló de fons de la serralada dels ports de Beseit les rodonors cotonoses d’unes ampul.loses nuvolades en forma de cascada de coliflors, les quals generaven contrallums dignes d’escenografia d’òpera, d’abans que les escenografies d’òpera incorporessin el desplegament de tasses de wàter i altres elements similars d’innovació. 

La llum i l’aire del dia facilitaven l’exaltació de conceptes. Un silenci escandalós, amb prou feines alterat pel motor dels dos cotxes que avançaven al ralentí per la pista de terra, recobria l’escenari com un mantell protector. Alguns ocells il.lustres, visitats per especialistes d’arreu del món, ni tan sols prenien la pena d’alçar el vol al nostre pas, indiferents i confiats. El borrissol daurat dels arrossars hi posava un tremolor epidèrmic. 

El nom de Buda no procedeix de la influència de cap divinitat oriental, sinó de la forma llatina del nom de l’herba de la boga (en dialecte cavero local se’n diu bova, en castellà enea) que hi prolifera. Tota l’illa és un catàleg vivent de la canya de ribera, una constel.lació de varietats encapçalada pels erectes plomalls de la boga que juguen amb el vent, emboscats darrere les palissades dels canyers, als talussos del vora-riu que encaixa el curs d’aigua. 

El senillars o camps de senill són d’una canya més menuda, de la mateixa manera que l’abundant mata baixa de la sosa, antigament incorporada a la fabricació de sabó. Les espigues plomades dels jonquerars alcen pinacles, arrodonits a l’extrem superior per la càpsula del crani vegetal que, un cop sec, es desfà als dits en un buf de miques volàtils. La branques del borró s’utilitzaven per cobrir els sostres de les barraques i avui serveixen per fixar la sorra. 

Per les regueres dels canyissars hi pul.lula una abundant fauna alada en sabatilles d’estar per casa, sobretot milers i milers d’ànecs. El corb marí, el bernat pescaire, el martinet, l’esplugabous, el xatrac i el blauet també s’hi fan visibles, més escadusserament els flamencs. A l’hivern el pal.li del cel de l’illa acull sota el seu tendal espontani uns 40.000 ocells hivernants. Els vaig veure passar per damunt del meu cap en continus vols rasants d’una indiferència insolent. 

La caça autoritzada d’ànecs i fotges, el conreu de l’arròs i la pesquera d’anguiles, llises, carpes, llobarros i orades (aquí en diuen moixarres), forma part de les activitats practicades tradicionalment als calaixos de l’illa de Buda. Un dels escassos testimonis literaris sobre l’indret procedeix d’una cacera d’ànecs a què va ser invitat Josep M. de Sagarra i la seva colla cinegètica a la casa de la família Burés el 4, 5 i 6 d’octubre del 1945. A la sobretaula de l’àpat de comiat, el poeta i dramaturg va improvisar amb reconeguda facilitat un llarg poema titulat “Evocació”:

Ensorrades planures de la Cava,

riques del cereal del gra de neu;

paisatge una mica mala bava

amb tant de fang com cries dintre teu;

deixat a estones de la mà de Déu

i a estones fi d’una tristesa lleu

i d’un gust de repòs que no s’acaba!

. . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Nit de Buda, millor que en llit de roses

saps provocar el son més pregon,

Buda, misteri, becadells al front

i res de noses!

Si no fossin aquestes simples coses,

de què em valdria haver vingut al món?


Ara, a tot aquest món estantís i únic del delta pretenen posar-li encara més comportes.