Record de Vicent Andrés Estellés, amb molta pirotècnia

En una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar el poeta Vicent Andrés Estellés a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar la sobretaula. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven als pobles de l’antiga horta dels voltants de la capital, organitzat com sempre per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor de Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap al diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, després de publicació de la torrencial Obra completa i de convertir-se en un referent cívic, divulgat també per múltiples cantants. El seu monumental Mural del País Valencià al.ludia
i poetitzava amb abundància cada municipi, el qual solia retornar-li l’honor amb alguna recepció festiva.

No recordo el nom del poble al qual vam acudir aquell vespre, però sí l’actitud complaguda i pacient d’Estellés durant tota la vetllada. A l’hora de marxar amb ell, ens van advertir que no podíem fer-ho abans de la traca final, una expressió que a València cal prendre de manera absolutament literal. En sortir de la sala i disposar-nos a travessar el carrer, ens vam trobar immersos al mig de l’explosió pirotècnica celebratòria. La idea que qualsevol persona no valenciana pugui fer-se sobre la definició d’explosió pirotècnica resulta esquelètica al costat del volum, la potència i la sonoritat de la realitat local. 

La fàbrica més important d’Europa d’explosius d’aquesta mena es troba a Llíria, voltada de camps de tarongers, i factura cada any 8 milions d’euros gràcies a l’exportació. Les mascletàs no són focs d’artifici visuals ni traques enteses simplement com a successió linial de petards units per una metxa, sinó una construcció aèria de cordes de les quals pengen els explosius que detonen amb una violència inhumana per a la majoria de mortals i d’allò més festiva per als autòctons. L'apocalipsi retruny a molt escassa distància de l’espectador i l’esberla o el desconjunta si no hi està acostumat. 

La fràgil figura del poeta va travessar aquell infern de foc i estrèpit amb el mateix somriure seràfic de tota la vetllada, incòlume i reassegurat sobre el destí del seu poble, mentre la meva i dona jo vèiem arribada la nostra hora final sense remei o almenys una perforació de timpà assegurada. Una mascletà no serà mai una traca, encara menys una traca final. Entenc molt millor el vitalisme inexhaurible de la poesia d’Estellés des de la mascletà a la qual vaig sobreviure aquella nit al seu costat, a un poble de l’horta.