Qualsevol seguidor de la música llatina a Barcelona té probabilitats d’haver escoltat en alguna ocasió dalt de l’escenari, sense saber-ho, el flautista i cantant argentí Pablo Andrés Giménez. Se’l coneix per la seva discreció i per la quantitat de grups musicals als quals participa, així com per les col.laboracions amb altres cantants. Ara, després de set anys de treballar a Barcelona en aquelles condicions, s’ha decidit a protagonitzar un concert de la seva pròpia collita, amb la col.laboració d’un grapat dels seus nombrosos col.laborats. Va tenir lloc divendres a l’auditori del centre cívic Parc Sandaru de Barcelona, patrocinat per Casa Amèrica. La
flauta (la panòplia de flautes que domina Giménez) no és un instrument menor en el folklore argentí, tot i així consagrar-se’n com a intèrpret als escenaris resulta menys usual. En el cas de Giménez hi ha ajudat la seva condició simultània d’erudit, divulgador i persona ubícua. Probablement un dels primers instruments amb què l’home primitiu va fer música era una flauta de canya. A l’antiga Grècia el seu so s’associava a Dionís, el déu del vi, del teatre i les festes.
flauta (la panòplia de flautes que domina Giménez) no és un instrument menor en el folklore argentí, tot i així consagrar-se’n com a intèrpret als escenaris resulta menys usual. En el cas de Giménez hi ha ajudat la seva condició simultània d’erudit, divulgador i persona ubícua. Probablement un dels primers instruments amb què l’home primitiu va fer música era una flauta de canya. A l’antiga Grècia el seu so s’associava a Dionís, el déu del vi, del teatre i les festes.
El folklore argentí també pot semblar un gènere antic i minoritari, encara que no ho sigui. Totes les músiques són clàssiques, cultes i grans quan estan ben fetes. Aquesta ofereix una crinera d’arrels vibrants, un pou genètic sense fons, una veu tel.lúrica capaç d’obrir els mars misteriosos de la bellesa i brindar-los als oients d’avui amb unes harmonies i uns ritmes nascuts tot sovint de la pobresa i els mínims per arribar als cims més subtils de la grandesa.
Tots els països tenen el seu folk, els seus folkloristes, la seva “world music”, els seus tradicionarius. Alguns l’han renovat amb especial agilitat i aleshores els joves l’han fet seu, a la seva manera, amb les seves noves composicions. De vegades n’hi diuen post-folk, però no cal. A l’Argentina ja havia donat genis regeneradors de la talla de Carlos Guastavino, Atahualpa Yupanqui, Eduardo Falú o Gustavo “Cuchi” Leguizamón, entre d’altres. Ara irrompen aquests joves, al país mateix o a la diàspora, com Pablo Andrés Giménez a Barcelona.
El folklore argentí ha tingut i té practicants als escenaris catalans, per camins musicals poc coincidents amb el tango (i sense entrar ara en músics d’altres països andins, el Brasil o el Carib). Entre la generació d’argentins arribada aquí els anys 70, els guitarristes i cantants Esteban “Rabito” Vélez, Julián Córdoba, Carlos Padula, Ernesto Laíño, José Antonio “Coco” Ruffa, Donato “Tito” Cava, Juan Ramón “Negro” Roldán, Daniel Justo Carraro o Carlos Alberto “el Pampa” Bustamante, els contrabaixistes Jorge Sarraute i Horacio Fumero, el pianista Martín Fernández o posteriorment els guitarristes Gustavo Battaglia i Jorge Blengini.
Entre la jove generació del “corralito” arribada al voltant del 2001, Pablo Andrés Giménez, els guitarristes Guillermo Rizzotto, Guillermo Gómez, Mariano Olivera o Martín Laportilla, els pianistes Mariano Camarasa o Alejandro Di Costanzo, els percussionistes Pablo Cruz o Salvador Toscano, les veus de Gisela Baum, Ana Rossi, Joana Zohler, Ana Karina García, Cecilia Ledesma, Rocío Faks, Sandra Rehder, i me’n deixo. S’hi han incorporat intèrprets d’aquí (busqueu a You Tube la “Zamba para no morir” cantada per Mayte Martín amb Elba Picó) com Iñaki Hernández, Aleix Tobias Sabater, Luisa Atauri o Olga Román (aquesta última presenta a la sala Luz de Gas el 14 de març el seu nou disc “De agua y laurel”, homenatge al “Cuchi” Leguizamón). I fora dels escenaris puc assegurar he entrevist la porta del cel d’aquesta música durant sobretaules d’alguns “asados” barcelonins, quan han agafat la guitarra i s’han posat a cantar temes del folklore amics com Juan Carlos López, Luis Rajmil, Horacio Gaggioli i d’altres.
No puc estar d’acord amb el capítol “La invención del folklore” del musicòleg i cronista musical argentí Daniel Fischerman al seu recent llibre Efecto Beethoven: “Resulta ejemplar, en este sentido, la manera en que un grupo de músicos y poetas ligados a las aristocracias provincianas del tradicional e hispanista noroeste argentino crearon, en los fines de la década de 1950 y a partir de algunas formas supervivientes de las músicas rurales, un nuevo género, de gran sofisticación, al que llamaron folklore”.
Comparteixo la inclinació a fomentar el debat, fins i tot quan recorre a un revestiment erudit de dades i referències entrecreuades, però les coses de la realitat són més matisades. Només cal escoltar Pablo Andrés Giménez com a mostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada