Encara m’agrada el tango i no sé si confessar-ho

Quan una amable redactora de l’editorial que es disposava a publicar el meu llibre De Carlos Gardel al tango electrónico va escriure el resum de l’obra que figuraria a la contraportada, va definir el meu treball com una “tangografia”. Dedueixo que amb aquell quart llibre (que no va ser l’últim) sobre història del tango i més en particular del tango a Catalunya i Espanya, em convertien en una cosa tan horrorosa com un “tangògraf”. Els seguidors del flamenc, els quals acostumen a tenir una gràcia molt salada en el seu llenguatge, van convertir els estudiosos anomenats flamencòlegs en flamencòlics. No m’agradaria ser un tangocòlic, en tinc prou amb una cadira petita d’amant del tango. Ho he estat en unes èpoques més que a d’altres, atès que la vida fluctua. En una ocasió la cantant argentina Elba Picó, resident a Barcelona, em va demanar que li escrivís unes paraules per a la caràtula d’un dels seus discos. Vaig dir-hi que el tango és sobretot un ball que ha demostrat la capacitat de relleu generacional i de salts continentals, una música en constant evolució, una poètica, una
història i el reflex d’una actitud davant de la vida, tot plegat facilitat per la irradiació d’una cosmòpolis de 12 milions d’habitants com Buenos Aires i per una projecció internacional que genera actualment milongues (ballades) de tango cada setmana de l’any a Barcelona i a moltes ciutats europees, americanes i japoneses.

Elba Picó em va tornar a demanar-me un altre text per a un següent disc i aleshores vaig precisar-hi: “Elba Picó i Jorge Sarraute personalitzen des de fa molts anys a Barcelona el millor tango argentí d’avui crescut a la diàspora. Les pàgines compostes, arranjades, dirigides i interpretades per Sarraute tenen un lloc merescut dintre de la capacitat de renovació generacional demostrada pel tango. La veu d’Elba Picó és una de les més seductores de la constel.lació tanguera dels dos costats del charco. Elba Picó i Jorge Sarraute no són el tango de Barcelona, són el millor tango dels dos costats de l’Atlàntic”. 

El bandoneonista argentí Marcelo Mercadante, també resident aquí, declarava en una entrevista de premsa: “A Barcelona el tango ja es trobava molt present abans de la moda de les músiques del món. Carlos Gardel va gravar discos aquí quan a Buenos Aires no li anava gaire bé. Allà no omplia els teatres i aquí va arrasar. La societat argentina és una societat que expulsa els talents. En canvi, aquí i a França hi ha molta gent disposada a acceptar-nos”. 

Més endavant, a la caràtula d’un disc de tangos de Sandra Rehder, acompanyada per Pablo Mainetti al bandoneó i César Angeleri a la guitarra, vaig llegir-hi amb sorpresa: “Dedico este disco a Xavier Febrés, por enseñarme tanto, por el amor y el incansable entusiasmo que contagia las ganas de hacer, de aprender más en este viaje de vivir y amar al tango, parafraseándole, con la intensidad de una fe probada”. 

La discografia i la bibliografia del tango tenen la longitud oceànica del Riu de la Plata, l'horitzó infinit de la pampa i la seva mateixa riquesa en emulsió, lluny de les dimensions dels microscòpics països europeus. La geografia del Vell Continent cabria a qualsevol província austral. Allí els fenòmens culturals, igual com els naturals, s'assenten damunt d’un insòlit gruix de matèria primera, d’una escala mètrica diferent. El Nou Món va créixer amb l'ímpetu, la rapidesa i la lleugeresa propis de la seva edat, d'aquella fase fugaç en què la naturalesa sembla regalar-ho tot. 

Conservo a casa una petita col.lecció de més de 200 llibres sobre tango, a part dels discos. Alguns dies encara escolto Gardel, Troilo, Pugliese, Piazzolla, Salgán, el “Polaco” Goyeneche, el “Chino” Laborde o Ariel Ardit. Altres dies em poso folklore argentí, clàssic o actual, i comprovo que conté tanta creativitat i tanta bellesa com el tango. 

La cantant Nelly Omar, la “Gardel con polleras” (diuen que Homero Manzi va escriure per a ella el celebradíssim “Malena”), va festejar el 2011 els seus 100 anys de vida tot cantant davant d’una multitud al mític escenari del Luna Park de Buenos Aires, on jo havia escoltat en persona anys enrere llegendes vivents del gènere com Alfredo de Angelis o Alberto del Castillo. Aquell dia del concert del seu centenari, Nelly Omar va declarar: “M’agradaria tornar a enamorar-me”. Ha mort a Buenos Aires el desembre del 2013, als 102 anys.