Demà bufarà tramuntana en honor de Rafael Patxot

Demà 8 de gener s’escau el cinquantenari de la mort a Ginebra del meteoròleg, mecenes i escriptor guixolenc Rafael Patxot, el primer que va estudiar científicament la tramuntana a aquesta banda de Catalunya. Al seu treball publicat el 1908 amb el títol Observacions de Sant Feliu de Guíxols hi va deixar escrit: “Jo vull reivindicar aquest vent, que no veig proclamat com cal, i a fe que no li manca gesta en aqueixa nostra tramuntana, que no figura quasi en cap tractat de Meteorologia, malgrat ser un exemple de força més extens que el bora de l'Adriàtic i potser més clàssic, científicament, que no pas el mistral de la Provença”. Era el ric hereu d’una família d’industrials surers,
educat a Anglaterra. Des del 1894 es va construir a casa seva un observatori astronòmic i durant la dictadura de Primo de Rivera va fundar la Institució Patxot, dedicada al mecenatge. El 1936 es va exiliar de la FAI a Suïssa i el 1939 del general Franco, i des d’allí va subvencionar diverses iniciatives culturals catalanes. Al llibre 
de memòries Adéu a Catalunya. Guaitant enrere, fulls de la vida d'un octogenari es definia com a “català, empordanès, expatriat voluntari per amor de la consciència, del sentiment i de la personalitat humana”.

De fet la tramuntana és tan rossellonesa o més que empordanesa i menorquina, i va començar a ser estudiada científicament gràcies a l'anemògraf de Bourdon instal.lat pel primer director de l'Observatori de Perpinyà, el metge Jaume Fines, autor del Résumé des observations faites à Perpignan pendant cinquante ans (1851-1900), publicat el 1903, cinc anys abans que les Observacions de Sant Feliu de Guíxols de Rafael Patxot, unes observacions realitzades precisament al punt de la costa catalana on la tramuntana fineix, requinta o manca definitivament amb aquest nom. 

Al costat del cientifisme pioner del perpinyanès Jaume Fines a propòsit d'una matèria tan llegendària com la tramuntana, l'autodidacta Rafael Patxot la descrivia amb paraules més refistolades, més inclinades cap el romàntic modernisme literari que aleshores dominava d'aquest cantó de la ratlla de frontera. "És impossible escriure un capítol d'Anemografia referent a una estació empordanesa –anotava Patxot-- sense concedir lloc preferent a la tramuntana, aquest vent nostre que gosaré qualificar de 'nacional', perquè a més de deixar impresa la seva potència en l'aspecte de la comarca no manca d'influir pregonament en el caràcter dels seus habitants. Si no és mitològic, certament és un vent llegendari que ja retrauen els cronistes precristians, enterant-nos de que rebolcava legionaris romans en plena armadura, de la mateixa manera que el segle passat acollia el regnat del carril bolcant trens dintre dels estanys al nord de Perpinyà (…) La seva alenada és furienta, bramulosa en els penyals, udoladora en la boscúria, xisclaire en la pinosa vincladissa; emperò sempre arreu és sanitosa la 'mestressa indiscutible de l'Empordà' i així com arran de terrals obstacles se li ajupen, en l'aire no tolera els celatges clucs. Mercès al seu valor higromètric, extraordinàriament baix, esbargeix les nuvolades, 'se les menja' dissolent-les i deixa unes serenors de blavor enlluernanta que difícilment podran realitzar els qui no les hagin gaudides a la nostra terra". 

El seu deixeble Eduard Fontseré, fundador del Servei Meteorològic de Catalunya l’any 1921, en temps de la Mancomunitat, reprendria amb nous coneixements l'estudi de la tramuntana. Els treballs de Patxot apareixerien recopilats l’any 1948 en francès a la publicació vienesa "Archiv für Meteorologie, Geophysik und Bioklimatologie", amb el títol La tramontane et le mestral de la côte catalane, i tres anys després amb el de La tramuntana empordanesa i el mestral del golf de Sant Jordi com a publicació de l'Institut d'Estudis Catalans, que aleshores es movia en la semi-clandestinitat i comptava amb el patrocini de la Institució Patxot, desterrada a Suïssa.