A la història li fem dir el que volem que digui

La història no és més que la ciència de contar històries, un aquarelisme de “retalla i enganxa” reciclat, reelaborat i escassament innocent per reconstruir el passat a la conveniència de cada moment. No s’acostuma a aprendre als llibres. S’incrusta a l’imaginari col.lectiu a través de l’escola, els mitjans de comunicació, el pou de les llegendes, les estampes de les versions dominants i els seus prejudicis. El mètode científic dels historiadors professionals tampoc no garanteix gran cosa: la publicació l’any 2011 del Diccionario biográfico español per part de la docta i enravenada Real Academia

de Historia va derivar en un escàndol estrepitós per la pèssima qualitat de molts dels articles i la defensa que feien del franquisme. Ara el biaix es torna a produir a Catalunya arran del desplegament de commemoracions del tricentenari del 1714, encarregades per la Generalitat a Miquel Calzada i per l’Ajuntament de Barcelona a Toni Soler, dos comunicadors televisius, per recordar la derrota militar davant l’absolutisme borbònic a la Guerra de Sucessió i la pèrdua de llibertats que va significar a Catalunya el Decret de Nova Planta de Felip V.

La interpretació de la història és un camp de batalla permanent, sotmès a les ideologies, les conveniències, les fílies i les fòbies de cada època. La història són múltiples històries superposades sobre uns mateixos fets, vistos segons l’interès particular de cada mirada. A la història li fem dir el que volem que digui. Conté més fantasia i falsificació del que dóna a entendre la seva aura acadèmica o la referència a fets concrets. Es converteix fàcilment en ciència-ficció més o menys consensuada, en clixés, conjectures, motllures de guix i cirurgia estètica.

En realitat el passat resulta esmunyedís per naturalesa, la seva fixació és poc objectiva i les dades documentals poden proporcionar arguments més contradictoris que provatoris. La realitat passada o present no és quasi mai un fet homogeni i coherent, sinó més aviat fragmentat, matisat, calidoscòpic. La història necessita com l’aire que respira dosis vitals d’escepticisme, esperit crític i debat, més que himnes nacionals i exaltacions patriòtiques.