Les mestres d’escola mereixen un monument no només honorífic

Des de l’època que portava els meus fills a l’escola, l’ofici de mestra (el 85 % són dones a primària i el 58 % a secundària) m’ha semblat senzillament heroic, a més de decisiu a qualsevol societat civilitzada o aspirant a ser-ho. Ara ja no porto els fills a l’escola però la meva admiració envers l’ofici de mestra encara ha crescut més, des de que la Generalitat ha retallat la inversió per cada estudiant no universitari a Catalunya en un 27 % des del 2011 i hi dedica el mateix pressupost que el 2007, quan hi havia 400.000 alumnes menys escolaritzats. La consellera Rigau ha manifestat que no es tornarà a construir cap escola a Catalunya durant els
pròxims deu anys, alhora que els barracons han crescut el present curs fins a 1.008 (uns 20.000 alumnes) a 405 centres escolars catalans. La inversió en educació a Catalunya és avui inferior a la mitjana espanyola i europea, i això no té res a veure amb les extravagàncies de la recent llei Wert.

Les escoles catalanes han perdut 3.769 professors i han incrementat 42.455 alumnes només els últims tres anys, segons l’anuari 2013 de la Fundació Jaume Bofill. El codirector d’aquest informe, el catedràtic Miquel Martínez, subratlla: “Es necessiten mesures redistributives de recursos amb què s’intenti reduir la desigualtat social”.

Avui a Catalunya un de cada quatre alumnes abandona els estudis abans dels 16 anys. Tot i així, el percentatge d’estudiants que obtenen un títol postobligatori (de batxillerat o de formació professional) ha augmentat de 5,5 punts. Una altra cosa ben diferent és el repartiment d’aquest percentatge per franges socials o bé la quantitat de joves entre 18 i 24 anys que ni estudien ni treballen, que són el 24,8 % actualment a Catalunya. 

L’informe PISA (Programme for International Student Assessment) ens acaba de recordar algunes evidències, com ara la disparitat creixent de rendiment acadèmic entre alumnes procedents de famílies amb més recursos econòmics o amb menys, que les comunitats autònomes d’arreu d’Espanya amb pitjors resultats són les més castigades per l’atur, i que Catalunya ha perdut puntuació en aquest informe, un fet que la consellera Rigau ha atribuït sense ni despentinar-se a la major presència d’alumnes immigrants en comparació amb les comunitats autònomes més ben situades. 

Actualment les escoles catalanes se sostenen gràcies a l’augment d’aquella heroïcitat i és just que la meva admiració –la valoració per part de la societat— ho faci en la mateixa proporció. Les mestres mereixen un monument. Un monument que es tradueixi als pressupostos, perquè l’honorífic fa temps que el tenen.