La doble cara de les cantonades de Washington

Vaig arribar la primera vegada a Washington amb l’avidesa d’entreveure amb els meus ulls algun mecanisme intern de la capital de la primera superpotència. També portava la convicció que difícilment ho aconseguiria, per les incomptables capes superposades que amb tota seguretat revestien i sofisticaven el nucli de l’imperi. El meu sentiment es va revelar equivocat des del primer instant. Instal.lat a l’hotel, vaig sortir a fer un inicial volt de reconeixement pel centre urbà. Vaig observar als carrers les anades i vingudes apressades dels lobbystes i les seves secretàries, tots d’una elegància mitjana fàcilment

apreciable. A una botiga de gadgets vaig comprar una insígnia de solapa, que conservo, amb la inscripció: “Use your head, little things count”.

La tarda va fosquejar aviat i, als carrers, el ballet dels lobbystes i les seves secretàries es va acabar de cop. Les hores següents les vaig transcórrer descansant a l’hotel, però la impaciència d’absorbir més escenes washingtonianes em va fer sortir a sopar pels voltants. Aleshores vaig tenir la visió percutora del mecanisme intern, del nucli de l’imperi. Aquells mateixos carrers que els lobbystes, les seves secretàries i jo mateix acabàvem de recórrer a llum de dia, ara es veien entapissats a cada cantonada per prostitutes de pell negra a l’espera de clients.
Eren exactament els mateixos carrers del centre, poblats per usuaris completament desiguals –desigualats-- amb tot just un parell d’hores de diferència. Els carrers del centre no amagaven les apariències oposades, la capital de l’imperi tenia de fet dos nuclis i els mostrava sense rubor a les mateixes cantonades. 

La demarcació municipal de Washington té 600.000 habitants, el 70 % negres. Els barris residencials dels blancs a l'àrea metropolitana han saltat els límits del petit districte de Colúmbia per encavallar-se sense discontinuïtat amb els de Virgínia i Maryland, i tenen més de 3 milions d’habitants. També hi viuen el president dels Estats Units, els ministres, 450 diputats, 100 senadors, 30.000 empleats federals, 30.000 diplomàtics, 3.000 periodistes i 80.000 lobbystes dedicats professionalment a influir sobre tots els oficis anteriors. Hi deambulen 17 milions de turistes per any, sobretot nord-americans en pelegrinatge als escenaris, memorials i museus de la història del país que han après a l’escola, atrets per aquella reverberació de l’orgull nacional que han de tenir les capitals oficials. 

Quan em miro la xapa de solapa que hi vaig comprar amb la inscripció “Use your head, little things count”, algun mecanisme de la memòria em fa recordar les dues paraules “Hey, honey!” que m’adreçaven invariablement les prostitutes de l’hora foscant a cada cantonada del centre de Washington, amb una caiguda d’ulls, com una jaculatòria pietosa. En canvi, les paraules dels lobbystes i les seves secretàries les he oblidades sense remei.