Florència: una elecció sentimental, en el sentit admissible de la paraula

Després de molts anys de recórrer, acariciar i escriure Florència, comprovo ara amb sorpresa, quan arribo de nou a aquesta gloriosa ciutat, que allò que prefereixo és simplement seure com qualsevol vianant de pas al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. La sorpresa deriva del fet que es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Potser ara començo a estimar Florència amb un criteri més afinat a l’hora d’interpretar els sentiments espontanis enfront d’aquells altres dictats pels cànons estètics de la història de l’art. Em vaig dedicar durant molt temps a conèixer els cànons reverencials, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat, que potser no ressegueix del tot la versió oficial de la història de l’art i de la vida en general. Ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art i de la vida en general. Allò que m’agrada més del Perseu és la seva ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent, tocat per la gent que l’admira o que
simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense mirar-lo perquè ja l’ha fet seu dintre del nobilíssim mobiliari urbà de cada dia. A Florència la història de l’art i de la bellesa ha estat massa temps patrimoni dels estetes de claqué, del funambulisme dels mandarins, de la jactància de les elits culturals, la saragata emfàtica de l’aristocratisme preciosista i l’ortodòxia frígida dels esperits escolàstics.

La glorieta porxada de la Loggia dei Lanzi porta el nom dels llancers de Cosme I de Mèdici que vigilaven el portal del Palazzo della Signoria, el centre del poder. Les tres arcades gòtiques, abalconades sobre la plaça, emmarquen diverses escultures, entre les quals destaca des del 1554 el bronze del Perseu esculpit per Benvenuto Cellini amb la intenció de competir amb Donatello i Miquel Àngel, que també hi tenien obres exposades. Cellini ja era reconegut com a orfebre, però aquesta era l’ocasió de ser valorat com escultor entre els més grans. La seva al.legoria del jovencell Perseu nu branda a una mà l’espasa i a l’altra, enlairada, exhibeix la testa que acaba d’escapçar de la gòrgona Medusa. Tothom es fixa en la truculència de les vísceres penjant del cap de la gòrgona, més que en la colossal bellesa del conjunt de la peça --i de l’indret. 

Posseeix també una atracció literària: el llibre Vita, escrit per Cellini mateix sobre el procés d’encàrrec, modelatge i fosa de la peça. No és només un document trepidant de primera mà sobre l’elaboració d’una obra mestra, sinó gairebé una novel.la d’acció. La Vita de Cellini, en particular l’episodi que narra amb tons èpics la nit en què va procedir a la fosa del Perseu, va donar peu a l’òpera “Benvenuto Cellini”, d’Hector Berlioz, escassament representada.
Rainer Maria Rilke escrivia l’abril del 1898 als Diaris de joventut, al moment d’arribar als peus del Perseu: “Era com si aquell jove vell em demanés prendre paciència enfront de tot allò que no es trobava resolt en el meu cor i que intentés estimar les preguntes mateixes com si es tractés d’habitacions tancades o llibres escrits en un idioma antic. Que no busqués ara les respostes que no es podien donar perquè jo no sabria viure-les. Aquell jove vell em deia: ‘Viu ara les preguntes. Potser més endavant, mica en mica, sense adonar-te’n, viuràs un dia la resposta”… 

Encara no he viscut la resposta. Ignoro per què ara m’atrau seure al peu del Perseu, just a sota d’on degoten les vísceres de la gòrgona, entre la llarga llista disponible d'altres belleses eminents i estimadíssimes que ofereix Florència. No ho sé en termes discursius i provatoris, però ho sé perfectament en termes sentimentals (qualificatiu pervertit pel romanticisme i que utilitzo aquí en l’expressió més noble, genuïna i admissible). Ho sé perquè ho sento clarament, sense entendre-ho del tot, després de molts anys de voltar-lo. 

Segurament algunes coses importants tenen una explicació més emocional que intel.lectual, més de sensacions neuràlgiques que d’idees o conceptes. La comprensió emocional (identificar les emocions pròpies i les dels altres) no és un estadi primitiu de l’assimilació mental. De vegades és un estadi superior. Alguns sentiments i alguns episodis potser no els entendrem mai del tot, però els vivim amb una claredat irremplaçable. Les emocions contrastades fabulen menys, de vegades, que la raó. Les vísceres –tan abusivament desacreditades-- poden ser en alguns casos més conscients que la ment. Hi ha sensacions carregades de delicadesa i veritat, amb una dimensió física breu, precisa i essencial. L’aparell perceptiu i la consciència no passen només pel cervell, encara que als vells racionalistes ens sorprengui.

Deu ser per això que després de molts anys de recórrer, acariciar i escriure Florència elegeixo ara l’opció predilecta de seure com qualsevol vianant de pas al peu del Perseu, per sentir el que estimo sense entendre-ho del tot. Probablement l’amor s’ha de merèixer més que entendre’l, s’ha de treballar més que argumentar-lo.