Tornar o no tornar al lloc on un dia vam ser feliços

Joan Manuel Serrat escriu molt bé i regelleixo ara el seu llarg article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el mes d’agost del 2008 el suplement d’estiu d’El Periódico. El cantant hi afirmava: “No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara celebro des del record, ja no si són”. Aquestes paraules seves em recorden vivament la famosa “Canción de las simples cosas”, del cantautor argentí César Isella, que tant ens agrada entonar a Cecilia Rossetto i a mi (en el meu cas en privat estricte i modest), els dies que ens posem molt sentimentals: “Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó a la vida/ y entonces comprende cómo están ausentes las cosas queridas./ Por eso muchacho no

partas ahora soñando el regreso,/ que el amor es simple y a las cosas simples las devora el tiempo”...

Serrat diu que no s’ha de tornar a aquests llocs, Isella hi torna però hi comprova l'empremta de l’absència. A mi m’agrada tornar als llocs on un dia vaig sentir la carícia de la felicitat, malgrat saber què hi trobaré ara i què m’hi mancarà perquè el pas del temps ho ha devorat. Per exemple, m'agrada tornar als racons del Jardí del Luxemburg parisenc, on vaig fer aquesta foto fa un parell o tres de tardors. La felicitat ja no hi és de la mateixa manera que en etapes anteriors, però l’indret i jo sí que hi som. I sé que ella també hi torna, renovada, de vegades.