No entendrem mai els mecanismes de l’amor, és inútil

El gran enigma de la vida no és la mort, ja explicada del dret i del revés per cadascuna de les branques de la ciència. El gran enigma de la vida és l’amor, que encara avui continua resultant inexplicable en termes racionals, la qual cosa no significa que sigui un mite líric, la fibril.lació d'un núvol semàntic. L’amor constitueix un ingredient vital bàsic que es resisteix a totes les fórmules, com un triomf de la complexitat essencial de les coses bàsiques per damunt la nostra pretensió de pautar-les, ensinistrar-les i preveure-les. Probablement una de les últimes coses que l’home entendrà com funciona és aquesta, malgrat figurar entre les que més necessita per sobreviure des del moment de néixer fins el de morir. L’amor és primordialment un
sentiment, no un raciocini. Aquesta diferència de concepte, aquest contrast de partida, entranya el nucli de la dificultat i la seva grandesa.

Tothom n’ha escrit i això significa que se n’han dit les més àmplies ximpleries. Josep Pla, sense anar més lluny, era capaç de començar un capítol titulat “El gran moment de l’amor”, al llibre Humor, candor…, amb la frase: “El gran moment de l’amor és abans de començar”, i quedar-se tan ample en la seva grafomania omniscient. Pel que fa a la ciència, li reca extraordinàriament la seva petitesa davant del fenomen de l’amor i intenta cenyir-lo sense descans, en un treball de Sísif condemnat a la insignificança.
Algunes de les provatures resulten entendridores per l’ambició infatuada que hi aboquen, com l’últim llibre del psicòleg belga Leo Bormans, titulat en l’edició francesa The World Book of Love. Le secret de l’amour. El subtítol encara resulta més suspecte: “100 experts d’arreu del món comparteixen els seus coneixements sobre l’amor”. Distingits sociòlegs, psicòlegs, neuròlegs, sexòlegs, antropòlegs i altres “òlegs” exposen al llarg de 350 pàgines una prolixa llista de coses sabudes o suposades i aprofiten l’interès del tema per fer-li donar les infinites voltes de la gallina cega.
Per exemple el neuro-psiquiatra Jean-Didier Vincent quan diu: “L’amor és una forma de gestió de la matèria. Avui es pot defensar que l’amor és una qüestió de química. L’objectiu de l’amor és molt senzill, consisteix a relligar les persones entre elles. Les primeres teories sobre l’amor van ser elaborades per Plató, el qual va entendre millor que ningú el desig amorós, la funció de la mancança i del desig corporal tot resumint-ho en la cèlebre frase: “Allò que no es té, allò que no s’és i que ens manca és l’objecte del desig i de l’amor’”. 

Aquest paràgraf multiplicat per cent entrevistes constitueix el llibre supervendes. M’ha interessat més trobar al suplement sabatí del Corriere della Sera del 9 de novembre unes paraules del nonagenari sociòleg Edgar Morin, que fa dos anys es va casar per quarta vegada: “Joia, tristesa i amor són les coses fonamentals de la vida. Ara els economistes pensen que tot es pot reduir a números, però els càlculs representen una part petitíssima dels humans. No poden mesurar ni entendre la passió, el dolor, el plaer. En definitiva, no poden entendre res”. 

Me n’ha quedat la sensació que l’amor continua sent un imprevist essencial del nostre hardware biològic i cultural, un misteri sense el qual les persones seríem números en mans dels experts. No em sembla una sensació desagradable, sinó més aviat estimulant.