L’afecte i el respecte als nostres morts al vell clos del cementiri

Ahir al matí a primera hora vaig anar al cementiri a recollir-me davant del nínxol dels meus pares. Ho vaig fer per afecte, però sobretot per respecte. Em continua semblant discutible mantenir la vella manera d'enterrar els morts, una tradició pròpia de segles reculats, quan encara no s'havia inventat la higiene. L'afecte i el respecte pels nostres difunts no necessiten manifestar-se davant d'aquestes murades d'ossaris, sense parlar de les macabres maniobres a què vam haver d'assistir els familiars al moment de la inhumació, per augmentar el nostre trasbals. Cada any rebo el puntual justificant bancari de l'arrendament del
nínxol i no puc estar-me de pensar en la incomoditat del lloc, per a ells i per a mi. Potser cal que reconsideri la vella noció de respecte que m'ha portat un cop més davant del nínxol dels pares, com una tradició encadenada a aquest tipus d'inhumació i al calendari ritual. Estic convençut que els meus fills ho resoldran sense dificultat.

Les incineracions han augmentat molt els últims anys, ja representen a Barcelona el 40 % del total i progressen a un ritme continu. Ara bé, la capacitat de complicar-se la vida és infinita i ha aparegut un nou problema, la contaminació provocada per la cremació, les cendres i les urnes cineràries no biodegradables llançades pels familiars al mar o a algun indret estimat de la muntanya, en absència de normativa reguladora sobre aquests abocaments com a altres països europeus. Calculen que només el 15 % de les urnes acaben als columbaris dels cementiris, mentre que la majoria són disseminades a la natura. Les cendres cremen la flora pel seu excés de fosfat i les urnes apareixen a les platges arrossegades pel corrent. Cada vegada que draguen el port de Barcelona en recullen del fons entre 300 i 500.