La dificultat comprovada d’entrar al laberint, no només de sortir-ne

L'estilós editor italià de llibres de luxe Franco Maria Ricci acaba de presentar a Milà el nou volum il.lustrat Labirinti i per celebrar-ho ha anunciat que el 2015 obrirà un laberint de 3 km de bambú dedicat a Jorge Luis Borges a la seva residència campestre de Fontanellato (Parma), on va allotjar l’escriptor argentí en alguna ocasió, com també va allotjar les seves obres a la col.lecció Biblioteca de Babel del prestigiós segell FMR. L’explicació que n’ha donat l’editor Ricci és, de moment, l’element més sucós de la iniciativa a Fontanellato: “Una tarda hi vaig voler oferir un cocktail en honor de Borges amb quatre amics, però se n’hi van
presentar 500 d’arreu d’Itàlia. Un deliri. Els dies següents vam aconseguir quedar-nos una mica sols i, mentre passejàvem pel parc, amb l’acord ja establert sobre la Biblioteca de Babel, em va venir l’impuls de dir a Borges: ‘M’agradaria construir un laberint, me’n dóna alguna idea? Però no un laberint qualsevol, vull fer el laberint més gran del món’. Aleshores Borges em va etzibar el cop de gràcia: ‘El laberint més gran del món ja existeix i no es pot superar: és el desert’. Em va desanimar, però posteriorment he tornat a somniar amb el meu laberint”.

En realitat el laberint de Franco Maria Ricci dedicat a Borges s’ha vist avançat de quatre anys pel de la Fundació Cini de Venècia (a l’illa de San Giorgio Maggiore), la qual va inaugurar als seus jardins l’any 2011 una rèplica a més petita escala (3.250 arbustos de boix) del que va construir el dissenyador anglès i “laberintologista” Randolph Coate amb 12.000 arbustos de la mateixa mena a l’aristocràtica finca Los Alamos de la família Aldao-Bombal (avui hotel rural de luxe) a la ciutat argentina de San Rafael (Mendoza), inspirat en el poema borgeà “El jardín de los senderos que se bifurcan”.

M’hauria agradat molt recórrer pausadament aquests dos laberints dedicats a Borges, suposant que en el primer cas n’hagués conegut l’existència i en el segon m’hi haguessin deixat entrar. Vaig sojornar en dues ocasions diferents a San Rafael, el 2008 i el 2009, i ningú m’hi va parlar mai de cap laberint. Fa poc vaig reservar per correu electrònic amb anticipació una visita al de Venècia, com indica la seva web que cal fer, però un cop arribat a la porta amb el vaporetto l’accés es trobava suspès perquè la fundació acollia no sé quins congressos. L’accés a alguns laberints és laberíntic, amb una certa lògica interna. Em vaig acontentar amb recitar al cancell el vers de Borges al poema “El hilo de la fábula”: “Nuestro hermoso deber es imaginar que hay un laberinto y un hilo”. 

Des de l’alba de la civilització els laberints exerceixen un atractiu mític gràcies de la llegenda del Minotaure i el fil d’Ariadna, recuperada per l’humanisme del Renaixement en la versió de juganers jardins neoclàssics. Per commemorar el tercer centenari del que continua obert al palau d’Hampton Court (a la riba del Tàmesi i a mitja hora de tren de Londres, amb la solució del seu recorregut a l’article corresponent de l’Enciclopèdia Britànica), els anglesos van decretar el 1991 com a Any dels Laberints i van sumar-ne 15 de nous als 88 existents al país. També Itàlia, focus del Renaixament, disposa de laberints il.lustres: el de Villa Barnarigo a la localitat de Valsanbizio di Galzignano (prop de Pàdua, inaugurat el 1688 al llarg de 3 km de recorregut enjardinat), el restaurat del Giardino Giusti a Verona o el de Villa Pisani a Stra (també a les portes de Pàdua).

A Barcelona el Laberint d’Horta, obert el 1802 a la finca del marquesos d’Alfarràs i actualment parc municipal, és el més important d’arreu d’Espanya i una mostra notable de jardí neoclàssic. Es troba obert al públic de bat a bat, cada dia, sense reserva prèvia.