D’entrada m’ha estranyat trobar a l’últim suplement dominical d’Economia de La Vanguardia tota una pàgina titulada “Fracassar no és pecat”, escrita pel periodista econòmic Jordi Goula al voltant del cicle de debats “Fra-casos oportuns” de la UOC, destinat a convertir l’estudi del fracàs empresarial o personal en instrument de gestió de la represa, en valor de futur. Al cap d’uns instants de desconcert m’he adonat que no calia estranyar-me’n tant. El principi bàsic que enuncia el títol a tota pàgina s’havia vist repudiat fins ara per l’acceptació general de l’agressivitat competitiva dels guanyadors –o suposats guanyadors-- però avui
retorna al primer pla de bracet de la quantitat de perdedors causats per la crisi en poc temps. Formen un volum difícil d’emmascarar, es converteixen en protagonistes per la força del nombre i per les condicions injustes que els han abocat a portar l’etiqueta fins ara estigmatitzada com una culpa individual. De costum, quan la majoria d'interlocutors percebien la sensació d'estar tractant amb un perdedor se n'allunyaven supersticiosament, el veien com una persona sense atractiu, un trist pusil.lànime, un titella desenquadernat, un vulgar loser. Ara el dret al fracàs s’ha democratitzat i les derrotes han passat a formar part del curs general de les coses.
retorna al primer pla de bracet de la quantitat de perdedors causats per la crisi en poc temps. Formen un volum difícil d’emmascarar, es converteixen en protagonistes per la força del nombre i per les condicions injustes que els han abocat a portar l’etiqueta fins ara estigmatitzada com una culpa individual. De costum, quan la majoria d'interlocutors percebien la sensació d'estar tractant amb un perdedor se n'allunyaven supersticiosament, el veien com una persona sense atractiu, un trist pusil.lànime, un titella desenquadernat, un vulgar loser. Ara el dret al fracàs s’ha democratitzat i les derrotes han passat a formar part del curs general de les coses.
En qualsevol joc, repte o empresa el fet de guanyar o perdre depèn sens dubte dels mèrits de cadascú, però no només d'això. També depèn del paper dels altres i d'una cosa tan atzarosa com la sort. Seria impossible que hi hagués només guanyadors, triomfadors, afortunats. Jo diria que els perdedors som més de la meitat de la humanitat i mereixem un respecte, una dignitat. El pes mort de la mala imatge costava molt d'arrossegar i ens posava més difícil la millora de la situació. Ara es comença a entendre que la derrota també pot comportar progressos, descobertes, superacions, canvis de mentalitat, oportunitats de renovació.
Quan un perdedor aconsegueix veure's amb les mateixes capacitats potencials que abans i torna a anar pel carrer amb el cap alt, aleshores ha resolt una gran part del seu problema. No resulta fàcil. El món està bàsicament dividit en classes socials i per tant en el domini dels valors i dels interessos d’una minoria de guanyadors per damunt la majoria de perdedors, malgrat que una elevada proporció d’aquests perdedors tinguem els mateixos mèrits o més encara que ells. Fer ostentació de les victòries --justes o injustes-- hauria de ser considerat més reprovable que no pas admetre haver perdut i ser capaç de seguir lluitant.
L’única societat sostenible és la que tendeix a equilibrar la salvatge llei del més fort amb una visió solidària de conjunt, una defensa del respecte de tots enfront la manca d’escrúpols i l’afany de lucre d’alguns depredadors comprovats. L’única societat sostenible és que la que es mostra capaç de gestionar les seves crisis i generar noves oportunitats a força de reconèixer els errors. Els errors dels perdedors i els errors dels guanyadors.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada