El meu “five o’clock cannolo” a Palerm, que no me’l toquin

De jove vaig començar a estimar Palerm --aquesta Bogotá de l’Europa mediterrània-- perquè la primera visió que oferia a l‘instant de baixar de l’avió era tota la falda de la muntanya entapissada per una plantació extensiva de llimoners ubèrrims, que titil.lava com una constel.lació de groc esclatant sota el cel enardit de la capital siciliana. Aquell primer cop d’ull des de la pista d’aterratge de l’aeroport Punta Raisi constituïa una rebuda d’impacte, un cop segur del fascino sicilià. Ara els llimoners ja no hi són i la muntanya pelada projecta un tenebrós color gos com fuig. Prefereixo no saber què ha passat amb els llimoners de Palerm, m’ho imagino prou sense necessitat de detalls. Quan baixo ara de l’avió procuro no aixecar la vista, abandono
l’aeroport capcot i m’apresso a consolar-me al centre de la ciutat amb altres atractius que hi vaig descobrir fa temps i que m’agrada ripristinare, regenerar a la primera ocasió. Per exemple la meva particular cerimònia del five o’clock cannolo amb una copa de vi de Marsala a la terrassa o als salons (segons el moment de l’any) de l’Antico Caffè Spinnato, al carrer peatonal Principe di Belmonte.

M’agraden amb deliri els canalons dolços sicilians, els cannoli de ricotta i també el marsala, però tot i així no són els principals components del meu ritu íntim. L’ingredient primordial és l’avidesa de la mirada damunt l’escenari humà d’aquesta cèntrica cafeteria, on crec endevinar una emulsió de quasi tot allò que m’interroga a propòsit de la grandesa de l'illa i de l’atracció insortejable que m’inspira de fa tant temps. 

El dolços han jugat sempre un gran paper al Mediterrani, però lamentablement la pastisseria representa l’estadi més vulnerable de la infinita gamma de preparacions comestibles. Esguerrar o embastardir un pastís constitueix el perill culinari més fàcil i més ràpid de tots. La pastisseria és una de les especialitats que ha sucumbit pitjor a la industrialització, per això resulta una joia rara el fet de retrobar a Sicília una cultura que l'ha mantinguda al capdamunt del nivell històric i l'ha sabut posar al dia.
Els cannoli i la cassata són una de les més nobles expressions de l'ànima siciliana, el monument a una manera de viure i de celebrar-ho. Una manera mig àrab, mig volcànica, bigarrada per dintre i revestida per fora amb la suavitat equilibrada i solar de la capa de sucre glaçat i la cirera confitada més pròxima a la idea de mugró trèmul d'una nimfa, quan la peça ha sortit bé. 

A Palerm s’hi poden perdre o bé ripristinare moltes il.lusions i jo mateix estic disposat a renunciar-ne a unes quantes per tal de continuar estimant aquesta ciutat sobre el terreny. En última i extrema instància estaria disposat a renunciar a acariciar de nou amb els ulls les carnoses cúpules semiesfèriques de San Giovanni degli Eremiti, estaria disposat a deixar de fer la reverència amantíssima al bust alabastrí d’Eleonora d’Aragona al museu del Palazzo Abatellis, fins i tot podria renunciar a la meva particular pujada a l’altar a l’escalinata del Teatro Massimo (la sala d’òpera més gran d’Itàlia i tercera d’Europa), immortalitzada a l’última seqüència de la pel.lícula “El Padrino 3”, de Francis Ford Coppola, amb música de fons de l’Intermezzo de l’òpera “Cavalleria Rusticana”, una de les escenes més commovedores de la història del cinema i de la música.
A Palerm podria cedir en quasi tots els meus costums, però hi tornaria encara només fos per la temptació lasciva del meu five o’clock cannolo, amb una copa de Marsala, a l’Antico Caffè Spinnato. E poi magari amarti.