Divagacions de sala d’espera d’aeroport sobre la seducció

El fotògraf i jo havíem estat enviats a fer un reportatge sobre escultura antiga al museu de Siracusa (Sicília), en particular sobre la seva cèlebre Venus Anadiòmena (significa sorgida de les aigües) o Venus Landolina (nom de l'arqueòleg que la va descobrir el 1804, Saverio Landolina), una peça hel.lenística de l'escola praxitèlica considerada capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre. El pedrot escapçat i manxol de la Venus de Siracusa emet sense cap mena de dubte una sensualitat torbadora, per l'eloqüència de les formes corporals que adopta a l'instant de sortir de l'aigua i el gest de sostenir amb la mà, davant del pubis, la roba que li cau al voltant de les
cames, sense amagar el cul proporcionat de manera eminent.

El fotògraf i jo vam fer el reportatge encomanat. A la tornada, ancorats a la sala d'espera de l’aeroport per culpa del vol delayed arran d'unes pluges torrencials, miràvem passar la gent durant les hores lentes d’espera, amb la pupil.la encara amarada d’escultura clàssica. Avorrits a la butaca, vam sortir a parlar sobre el fet que la majoria de dones que vèiem desfilar davant nostre presentaven al pit dues eminències, dues convexitats simètriques, la prominència de les quals sota la roba variava en funció del grau d’ostentació que en feien i, de vegades, arribava a un nivell quasi prodigiós de bellesa viva, vibràtil. També se’n diu bust, però la paraula ens recordava massa els de pedra i ara parlàvem de la turgència de la carn, que és la textura més oposada a les estàtues en la seva vitalitat. 

A la sala d’espera ens va semblar entreveure que algunes dones transportaven damunt del seu pas cadenciós Venus autèntiques, enriquides amb el buf de la matèria viva que sempre mancarà a les millors estàtues. El fotògraf i jo vam concloure que la realitat, entre moltes altres manifestacions contradictòries seves, ofereix de vegades imatges sublims i, a més a més, vives. Assenyalàvem discretament demostracions directes del fet que contemplar de cua d’ull una atractiva desconeguda  pot resultar més evocador de la bellesa que les obres exposades als museus.

El meu col.lega va intentar reprimir l’entusiasme tot recordant-me que algunes persones consideren aquestes dues prominències del pit femení parts del cos com qualsevol altra. Em va donar peu a argumentar-li, per passar l’estona, que jo no. A mi m’admira el dibuix de la línia corba, el més difícil i delicat de tots. El cercle és la figura perfecta i la corba la seva premonició. Si a aquest dibuix li afegim volum, la dificultat es duplica. Si hi sumem el moviment, es triplica. L’excepcionalitat admet imperfeccions, és clar, fins i tot les recomana com a garantia de veracitat enfront dels trucatges. La perfecció no ha estat mai un requeriment de la bellesa. Ignoro en què consisteix la perfecció, tendeixo a pensar que és una excusa de la insatisfacció, una evasió del compromís amb la realitat, una abstracció interessada. 

Les evasions de la realitat sempre m’han semblat suspectes i m’han despertat un mecanisme de prevenció. La perfecció és una solemne enganyifa i el talent humà consisteix a capejar la imperfecció de la millor manera possible, amb els mitjans a l’abast. L’atractiu no depèn exclusivament de les condicions objectives, sinó de la manera d’ostentar-lo, de l’autoconfiança de cada persona en els propis encants, sigui quina sigui la seva conjuntura temporal. L’atractiu és un impuls alimentat per elements molt diversos i no sempre els més evidents es veuen valorats de la mateixa manera per tothom. 

Li vaig afegir, per parlar d'alguna cosa, que la bellesa i l’atracció són coses molt subjectives, més lligades a la predisposició que a l’enginyeria. Tampoc no s'ha d’abusar de la bellesa, atès que les convexitats i les concavitats carnoses més selectes han de conviure amb moltes platituds i mostrar-se condescendents a l’espera dels moments propicis. Si aquests moments arriben, no sempre volen estabilitzar-se ni saben decaure amb turgència d’esperit. Aleshores dimiteixen o fugen. Li vaig dir, per rematar, que alguns creuen en la resurrecció de la carn --un fenomen que seria admirable-- mentre d'altres subratllen que les paraules "delit" i "deler" tenen la mateixa arrel etimològica que "deliri" i que Ulisses es va fer estacar al pal major de la nau per no sucumbir al cant de les sirenes, tot i que va decidir no tapar-se les orelles perquè volia saber com sonava. 

El vol delayed que esperàvem va aparèixer de cop a la pantalla de sortides anunciades. Vam abandonar precipitadament les divagacions de sala d’espera per introduir-nos en una altra més aèria i funcional, amb la sensació que les hores d’espera a l’aeroport, les contemplacions divagatòries i les converses entre col.legues ocasionals no sempre són temps mort.