Cita solitària amb la bellesa a Venècia, per posar els punts sobre les is

Segurament un dels llocs menys indicats per viatjar-hi tot sol és Venècia. Tot i així he volgut tornar a fer-ho per tenir una retrobada directa, personal i acostada amb la bellesa i aclarir alguns possibles malentesos entre ella i jo. La bellesa m’ha donat cita a dinar a la terrassa del bar-restaurant Foscarini, a flor d’aigua del Canal Grande i al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el punt d’arrencada de les nostres trobades. Li he explicat al voltant de la taula que el nostre vell collegamento, el nostre lligam és entre ella i jo, amb independència de les persones que hagi vist al meu costat en èpoques diferents. Les decisions, les conductes i les preferències d’aquestes persones són cosa seva i no han d’interferir en el vell tracte establert entre ella i jo. Li he reconegut a la bellesa que en alguns períodes no m’he mostrat massa centrat en la relació amb ella i potser no he estat a l’altura. He fet el que he pogut, amb els elements de què disposava a cada moment. Avui li he demanat aquesta enèsima cita per mostrar-li que tot sol també l’estimo. No és la primera vegada que la bellesa i jo ens hem avingut lluminosament a Venècia sense ningú més, com ella recorda prou bé. M’ha
escoltat sense fer comentaris substancials, com si eludís pronunciar-se sobre la qüestió. Ha tingut l’amabilitat de fer veure que no veia com se m’escapava una discreta llàgrima o dues. Després de les postres m’ha demanat que anésim a prendre cafè tot passejant. A poques passes del Ponte dell’Accademia en direcció a les Zattere hem trencat per la Calle Nuova Santa Agnese i hem begut un cafè a la barra del bar Da Gino, un dels autèntics que es conserva de quan érem més joves. A la sortida hem passat pel pontet de la Fondamenta Venier. Al Campo de San Vio hem enfilat l’estreta Calle della Chiesa fins que el traçat ens ha obligat a girar pel colze de la Calle San Cristoforo per arribar a un minúscul campiello enjardinat, tocat per la grandesa de les gràcies petites. Ens hi hem aturat uns instants embadalits. La bellesa m’ha mirat amb fixesa i m’ha semblat que es disposava a dir-me alguna cosa que sentenciaria la conversa. No ho ha fet. Hem reprès el pas i li he continuat exposant les meves raons al llarg de la Calle Babaro i l'angle recte que encavalla el Ponte della Fondamenta Ca Balà, tot deixant enrere la Chiesa di San Gregorio i l’inaccessible hotelet Centurion Palace. 

Al moment de passar sota el sottoporthego de la Calle de l’Abazia la bellesa s’ha aturat de cop, ha recolzat l’esquena a la paret i m’ha tornat a mirar fixament. Aleshores ha inflat el pit, ha allargat els dos braços cap el meu coll i m’ha dit en veu baixa: “Stai zitto e baciami”. He obeït. Ens hem enllaçat tendrament amb la força d’una antiga calidesa i hem sostingut la besada amb el temps lent de la història. No ha calgut res més. A Santa Maria della Salute la bellesa ha agafat la Línia 1 del vaporetto en direcció al Lido i jo he tornat xino-xano cap el Ponte dell’Accademia. Només aleshores, des d’aquest punt precís, he fet una foto amb el telèfon mòbil i l’he enviada a una noia, a una noia diferent, amb el missatge: “Sto qua, bello da morire, dobbiamo venire insieme, milla baci”.