Em vaig endur dues sorpreses quan el setembre del 2007 es va obrir la lliure consulta de la documentació acumulada per Josep Vergés Matas al llarg de la seva vida d’editor de Destino, comprada per la Biblioteca de Catalunya a la família gràcies a un mecenatge de 50.000 euros de l’empresa constructora Dragados SA. La primera és que el fons documental es trobava esporgat, triat i garbellat prèviament, com confirmava el fill Josep C. Vergés al seu llibre d'aquell mateix any Un país tan desgraciat: “Les fotos i documents són propietat de Josep C. Vergés i de l’arxiu Josep Vergés Matas, donat per la família a la Biblioteca de Catalunya, després de seleccionar l’abundant material i manuscrits recopilats per l’editor”.
La segona sorpresa és que els garbelladors havien deixat escolar a través la malla alguns documents que potser haurien apartat en cas de conèixe’ls millor. Per exemple, tres fotos d’èpoques diferents d’Aurora Perea Mené, l’amant més persistent de Josep Pla, de la qual se’n coneixen poquíssims testimonis fotogràfics (la seva identitat completa va ser revelada el 1998 per Arcadi Espada, Anna Caballé i Beltrán Gambier). Les tres fotos d’estudi no estan identificades amb cap nom ni referència i probablement per això
van passar pel sedàs. En possessió de Vergés, no apareixen a Imatge Josep Pla, l’àlbum biogràfic que l’editor va escriure i il.lustrar abundantment després de la mort de l’escriptor, malgrat que hi parlava de la intensa relació entre Pla i Aurora, l’enigmàtica “A” d’alguns dels seus dietaris.
van passar pel sedàs. En possessió de Vergés, no apareixen a Imatge Josep Pla, l’àlbum biogràfic que l’editor va escriure i il.lustrar abundantment després de la mort de l’escriptor, malgrat que hi parlava de la intensa relació entre Pla i Aurora, l’enigmàtica “A” d’alguns dels seus dietaris.
Va ser la parella de Josep Pla durant cinc anys de convivència a l’Escala entre 1940 i 1945 i, a continuació, la destinatària de centenars de cartes apassionades enviades per l’escriptor a la seva residència d’emigració de Buenos Aires. Fins allà la va anar a retrobar en cinc viatges diferents entre 1958 i 1966, com en queda obsessiva constància a Notes per a un diari, on l’esmenta més de tres-centes vegades, tot sovint només amb la inicial “A”.
La producció periodística i literària de Pla, magmàtica i torrencial, es va veure concentrada a partir del 1966 en mans d'un sol editor, Josep Vergés, el qual no es limitava a publicar els originals que li lliurava l’autor, sinó que de vegades intervenia de manera directa en la configuració d’alguns escrits i alguns volums. L’edició de l’Obra Completa de Pla a Destino no va consistir, com és costum, a posar ordre en la producció, jerarquitzar i aclarir els títols oferts en versió definitiva. Al contrari, va complicar extraordinàriament la producció planiana per la via d’una insòlita acumulació de nous llibres, sense donar cap explicació sobre la seva procedència, ja fossin refoses d’anteriors edicions amb títols diferents, recopilacions d’articles traduïts anònimament del castellà per tercers o bé inèdits de factura recent. L’escriptor magmàtic va trobar un editor que encara ho era més.
El caràcter desendreçat i acumulatiu de la producció de Pla i també de l’edició de Vergés va permetre alguns efectes colaterals afortunats, com la publicació dels dos importants volums “en brut” de Notes per a un diari, per la insistència de l’editor davant la conveniència comercial d’allargar l’Obra Completa.
La producció periodística i literària de Pla, magmàtica i torrencial, es va veure concentrada a partir del 1966 en mans d'un sol editor, Josep Vergés, el qual no es limitava a publicar els originals que li lliurava l’autor, sinó que de vegades intervenia de manera directa en la configuració d’alguns escrits i alguns volums. L’edició de l’Obra Completa de Pla a Destino no va consistir, com és costum, a posar ordre en la producció, jerarquitzar i aclarir els títols oferts en versió definitiva. Al contrari, va complicar extraordinàriament la producció planiana per la via d’una insòlita acumulació de nous llibres, sense donar cap explicació sobre la seva procedència, ja fossin refoses d’anteriors edicions amb títols diferents, recopilacions d’articles traduïts anònimament del castellà per tercers o bé inèdits de factura recent. L’escriptor magmàtic va trobar un editor que encara ho era més.
El caràcter desendreçat i acumulatiu de la producció de Pla i també de l’edició de Vergés va permetre alguns efectes colaterals afortunats, com la publicació dels dos importants volums “en brut” de Notes per a un diari, per la insistència de l’editor davant la conveniència comercial d’allargar l’Obra Completa.
Al moment mateix del traspàs de Pla, el prologuista de l'Obra Completa de Destino, Joan Fuster, publicava a tall de necrològica un escrit sobre la necessitat de valorar els seus manuscrits publicats o inèdits, que considerava claus per desxifrar incògnites del personatge i del procés d'elaboració de la seva literatura: "En uns moments determinats, i per raons que serien llargues d'explicar, jo vaig tenir accés a un volum considerable de manuscrits d'en Pla. Alguns s'han publicat, i no sempre d'acord amb l'original. Deu haver-hi més papers --n'estic segur, perquè els he llegits-- que unes certes cauteles familiars o amistoses procuraran amagar”.
No atendre la petició de Fuster amargaria la jubilació de Josep Vergés. Un detallat relat d’aquest assumpte es pot llegir al meu llibre Les preguntes pendents de Josep Pla. La biografia de Pla continua sent un misteri en aspectes importants. Podria semblar que va dedicar totesles pàgines a descriure la seva vida i la seva visió de les coses, els escenaris i els personatges que va conèixer, però l’aparença autobiogràfica del realisme memorialístic de Pla indueix a error amb molta facilitat.
El seu amic palafrugellenc Josep Martinell ho resumia amb coneixement de causa: “Tota la seva obra és una autobiografia en la qual va silenciar més coses de les que va dir”. Per això els documents de l'editor Vergés adquireixen importància. Després de la jubilació vaig visitar-lo en diverses ocasions al domicili de Pedralbes i al mas de Pontós per les meves recerques al voltant de la biografia de Pla, quan es trobava encastellat en la seva etapa numantina. El 1994 vaig publicar una llarga entrevista amb ell, que ocupava dues planes del diari La Vanguardia.
Josep Vergés va morir a Barcelona el 4 de juliol del 2001, als 91 anys. El diari El País em va demanar d’escriure l’article necrològic: “En la imatge projectada per Pla, real o fictícia, molts ingredients procedien del dinàmic plantejament comercial de Vergés. En l'actitud d'aquest hi dominava tot sovint l'admiració fraterna envers el seu convilatà, la convicció de ser el seu alter ego a la terra baixa de la ciutat i els seus negocis. A partir de tal simbiosi, va resultar molt difícil destriar on s'acabava Pla i on començava Vergés, fins i tot en la literalitat de les pàgines de l'escriptor. Una de les escasses vegades en què Vergés va consentir escriure i signar un text literari va ser per traçar l'apunt biogràfic del seu amic desaparegut, al volum de cloenda dels 45 toms de l'obra completa. No es va poder estar de començar-hi a descórrer algun dels vels que anteriorment havia ordit sobre la vida i l'obra de Pla, ni que fos per mostrar el grau de domini íntim del personatge. Per aquelles escletxes vam començar els altres a introduir un aire renovat, que ell jutjava excessivament turbulent".
Les fotos d’Aurora que Vergés tenia no les va publicar ni identificar. Tampoc no les va destruir.
El seu amic palafrugellenc Josep Martinell ho resumia amb coneixement de causa: “Tota la seva obra és una autobiografia en la qual va silenciar més coses de les que va dir”. Per això els documents de l'editor Vergés adquireixen importància. Després de la jubilació vaig visitar-lo en diverses ocasions al domicili de Pedralbes i al mas de Pontós per les meves recerques al voltant de la biografia de Pla, quan es trobava encastellat en la seva etapa numantina. El 1994 vaig publicar una llarga entrevista amb ell, que ocupava dues planes del diari La Vanguardia.
Josep Vergés va morir a Barcelona el 4 de juliol del 2001, als 91 anys. El diari El País em va demanar d’escriure l’article necrològic: “En la imatge projectada per Pla, real o fictícia, molts ingredients procedien del dinàmic plantejament comercial de Vergés. En l'actitud d'aquest hi dominava tot sovint l'admiració fraterna envers el seu convilatà, la convicció de ser el seu alter ego a la terra baixa de la ciutat i els seus negocis. A partir de tal simbiosi, va resultar molt difícil destriar on s'acabava Pla i on començava Vergés, fins i tot en la literalitat de les pàgines de l'escriptor. Una de les escasses vegades en què Vergés va consentir escriure i signar un text literari va ser per traçar l'apunt biogràfic del seu amic desaparegut, al volum de cloenda dels 45 toms de l'obra completa. No es va poder estar de començar-hi a descórrer algun dels vels que anteriorment havia ordit sobre la vida i l'obra de Pla, ni que fos per mostrar el grau de domini íntim del personatge. Per aquelles escletxes vam començar els altres a introduir un aire renovat, que ell jutjava excessivament turbulent".
Les fotos d’Aurora que Vergés tenia no les va publicar ni identificar. Tampoc no les va destruir.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada