Les cartes eròtiques d'Aurora, l'amant de Josep Pla

Més d’hora o més tard apareixerà el copiós epistolari eròtic intercanviat entre Josep Pla i la seva amant Aurora, la destinatària de les contínues cartes apassionades i dels repetits viatges a Buenos Aires que puntegen obsessivament el llibre Notes per a un diari. Aurora va protagonitzar a partir del 1940 tota la segona meitat de la vida sentimental d’un escriptor que l’amagava darrere la màscara de misogin, cínic, anti-romàntic o potser simplement d’home feble i contradictori. Tota l’obra planiana és una ocultació de la seva relació amorosa amb les dones, per un agut sentit de la timidesa o un sentiment de fracàs. Podia sucumbir al lirisme d’un paisatge, d’un personatge o d’un plat de pèsols, però les efusions s’aturaven al llindar de la intimitat. No va publicar res sobre els seus repetits episodis amorosos, amb l’excepció d’Aurora a Notes per a un diari, encara que els va viure obertament en el seu entorn de cada moment i van ser ben coneguts pel cercle de relacions familiars i socials. Si al final va autoritzar la publicació del dietari en què l'enigmàtica “A.” fa reiterada aparició, va ser a iniciativa de l’editor Vergés i de manera censurada. Deia haver conegut Aurora en un
bar de cambreres de Mataró. No s’amagava d’estimar-la, de conviure-hi a l’Escala i de participar amb ella a trobades amb amics o reunions amb els col.legues del setmanari Destino. En la vida real no se’n va amagar mai, com tampoc després amb Consuelo Robles ni abans amb Adi Emberg.

El seu trasllat de domicili de l’Escala a Cadaqués l’any 1946 va ser causat per la marxa d’Aurora. La separació no era definitiva, perquè es van continuar veient a Barcelona, però els cinc anys compartits a l’Escala demostraven que la relació no pensava ser consolidada per l’escriptor. Aurora va decidir enfocar la vida per altres camins i, finalment, va emigrar el 1948 a Buenos Aires. La dècada dels anys 40 és una de les etapes més determinants, més prolífiques i més mal conegudes de la vida de Pla. 

Josep Martinell reconeixia a Josep Pla vist per un amic de Palafrugell: “Així com d’Adi tota la vida va evitar de parlar-ne, d’Aurora en sé detalls perquè ell me’ls va donar”. L’erotisme cru que associava al record i a les visites a Aurora no constitueix cap novetat en literatura. Els dietaris i epistolaris eròtics tenen un àmplia tradició, formen part de l’obra de prestigiosos autors i han contribuït --en algunes ocasions de forma extraordinària-- a perfilar la seva figura.
Sense necessitat de remuntar als clàssics en matèria de correspondència eròtica com Choderlos de Laclos a Les liaisons dangereuses, es donen múltiples exemples contemporanis reconeguts, com les cèlebres i pornogràfiques Cartes d’amor a Nora Barnacle de James Joyce, el Journal particulier de Paul Léautaud o les Cartes a Gala 1924-1948 de Paul Eluard. Tenien sovint una funció masturbatòria i la correspondència entre Josep Pla i Aurora, sobre l’intercanvi continu de la qual en queda puntual referència a Notes per a un diari, s’inscriu en aquesta línia. 

“Possiblement li va escriure 400 cartes, potser més. Aquestes cartes, si s’haguessin trobat, formarien un llibre important”, escrivia Josep Martinell. En un altre moment del seu segon llibre sobre Pla, Martinell parla del ”probable miler de cartes” a Aurora. En qualsevol cas, “va ser la persona a la qual va dedicar més cartes durant la seva vida”, afirma l‘amic. Aquestes cartes, molt sospitosament, no s’han trobat fins ara, malgrat que l’escriptor guardava al mas de Llofriu tots els papers que rebia. En canvi les de la seva amiga suïssa Lilian Hirsch van ser puntualment trobades i editades. Aquestes sí, eren castes, cultes, romàntiques i escrites en francès. 

L'editor Josep Vergés va admetre haver volgut localitzar les cartes a Aurora enviades per Pla a Buenos Aires a través del fabricant surer palafrugellenc radicat a la capital argentina Miquel Bigas, encarregat de fer arribar personalment a la dona les petites ajudes econòmiques que li enviava l’escriptor. A totes les persones que ens hi vam adreçar amb el mateix interès, Bigas sempre va dir, si més no en públic, no saber-ne res.