Els psicòlegs, els antidepressius i la libido innegociable

No he anat mai al psicòleg, més enllà de primers contactes esporàdics que de seguida m’han semblat prescindibles. No sé si la meva decisió ha estat encertada o no. En canvi segueixo amb interès allò que diuen i escriuen els psicòlegs, una especialitat progressivament present en la vida corrent. Tinc la impressió que l’ofici de psicòleg consisteix a acumular coneixements sobre la panòplia dels comportaments humans --certament àmplia però amb denominadors comuns-- per extreure’n conclusions que puguin contribuir a orientar els pacients xocats per algun avatar de la vida. De vegades els psicòlegs brinden consideracions que em semblen pures vaguetats, altres vegades destil.len pautes molt més ajustades, fruit de la reflexió i la formulació d’allò que els sembla més
recomanable. Aplicar l’experiència acumulada per tal d’orientar la conducta d’aquells que recorren als seus serveis em sembla admirable. Als seus escrits hi trobo expressions encertades amb exactitud digna d’elogi. També hi trobo molta palla, però això és comú a qualsevol manifestació humana, en el terreny que sigui. La maduresa, el discerniment, la cultura consisteix a saber espigolar el gra de la palla, amb consciència que la palla ocupa  molt més embalum per naturalesa. La psicologia i els psicòlegs s’han convertit per a mi en un altre gènere literari, que de vegades llegeixo amb una curiositat que la ficció narrativa estricta no sempre em desperta.

Tampoc no he pres mai medicaments antidipressius, malgrat l’extensió del consum comprovada al meu voltant. Tampoc en aquest cas, no sé si la meva decisió ha estat encertada o no. Alguns adeptes me’ls han recomanat fervorosament, però per algun motiu no m’han inspirat confiança, segurament per la convicció que les necessitats anímiques ha de mirar un mateix de generar-les, calmar-les o redreçar-les amb la mínima intervenció possible de la indústria farmacèutica. Potser el procés regeneratiu “a pèl” resulta més lent i més dolorós, no dic que no, però també més instructiu per aprendre a governar el sistema immunitari dels sentiments i les emocions. Plantar cara als mals moments de l’estat d’ànim amb les esmussades armes individuals les esmola, les trempa, les perfecciona perquè puguin tornar a servir. 

En realitat crec que no he anat al psicòleg ni he pres antipressius per dos motius més rudimentaris. Davant de l’opció de frequentar la consulta d’aquests professionals, m’ha semblat que invertir els mateixos diners en un bon sopar amb una bona ampolla de vi m’aclaria més els ànims i les idees, encara que hi faltés l’ingredient de la bona companyia. Pel que fa als antidepressius, els meus informadors em prevenien que com a efecte secundari podien inhibir la libido, el desig sexual. Això ho trobo inacceptable. Encara que la meva libido no em servís de res en alguns periodes, representava precisament el vestigi palpable de la capacitat subsistent de reaccionar davant l’adversitat, l’indici de la possibilitat de tornar a experimentar totes les ereccions pendents en diferents terrenys, el rastre al qual volia aferrar-me com a un clau roent i no pas estabornir-lo. La libido sempre m’ha semblat sagrada i innegociable, preeminent per davant dels altres decandiments, una promesa latent de tota la resta pendent de restablir, un últim bastió que només s’ha de rendir després de tots els altres, no abans.