Els introvertits som bona gent, que corri la veu

Ser introvertit, reservat, retret és una característica de la personalitat que fins ara s’ha vist sovint atacada en un món que admira l’exuberància verbal, el soroll descordat i la rapidesa agitada, encara que siguin superficials o sobretot si ho són. Ser introvertit no és el mateix que ser tímid, vergonyós, feble, poc sociable ni encara menys solitari, indolent o ensopit. Representa una estratègia de supervivència tan legítima i eficaç com l’altra. Els introvertits podem ser igual d’afectuosos i de participatius –o més— que els extravertits que s’enduen la palma a les trobades socials gràcies a les seves facècies. Simplement, si podem triar, preferim la distància curta a l’escenari, un grau de lentitud més reflexiva per damunt de l’exabrupte, fins i tot la qualitat d’alguns murmuris i d’alguns silencis per damunt de la xerrameca. Tot això ho teníem assumit, malgrat que ens costi ser acceptats sense que ens confonguin. Però mancava que una escriptora nord-americana com Susan Cain ho
convertís en el best seller Quiet: The power of introverts in a world that can't stop talking (versió castellana apareguda el 2012 a RBA sota el títol El poder de los introvertidos en un mundo incapaz de callarse).

Ara acaba d’editar-se la versió francesa i aquesta setmana l’autora declara a Le Nouvel Observateur: “Si partim de la base que els introvertits tenen la mateixa quantitat de bones idees que els extravertits, això significa que molt sovint les males idees expressades amb convicció s’imposen per damunt de les bones. Els individus xerraires són considerats més intel.ligents que els discrets, encara que les proves d’intel.ligència demostrin la inexactitud d’aquesta percepció. Com més es parla, més s'atrau l’atenció del grup i per tant es guanya en potència a mesura que la reunió avança. No s’acorda prou atenció a les bones idees dels introvertits”. 

Ho sabíem, però que ho recordi un best-seller americà sempre ajuda.