El poderós al.licient de la invectiva “¡Eso no es tango!”

Una de les poques coses en què s'han posat d'acord --laboriosament-- els estudiosos, opinadors i amants del tango és que no se sap d'on ve la paraula. Tothom entén allò que designa, però ha designat coses molt diferents al llarg del temps. El denominador comú de totes les variants continua sent la capacitat del tango per convertir-se en una llegenda real. Dels origens no se'n sap res concret, igual com passa amb tantes coses importants d'aquest món. Retalls de cròniques d'època permeten conèixer l'ambient de naixença del nou ball, sorgit a força de retocar els estils precedents (milonga, havanera, candombe), dels quals va derivar el tango amb el toc d'originalitat que li permetria singularitzar-se i perviure. Ara bé, la manera com les coses deriven
a l'Argentina no segueix les mateixes vies d'altres sistemes socials més tributaris del racionalisme. Allí les coses solen derivar per vies al.luvials, en dimensions i cadències més intenses que no al Vell Món. Els argentins mateixos no deriven de llinatges natius. Com tohom sap, els argentins "descienden de los barcos".

També per això la filiació del tango és conjectural, malgrat no excloure algunes certeses. La bibliografia sobre tango, a la qual jo mateix he contribuït de manera exagerada, té la longitud oceànica de l'estuari del Riu de la Plata i l'horitzó infinit de la pampa, la seva mateixa riquesa en emulsió, les seves dimensions allunyades de les usuals al microscòpics països europeus. La geografia minifundista de matisos del Vell Continent cabria a qualsevol província austral. Allí els fenomens culturals, igual com els naturals, s'assenten damunt d’un insòlit gruix de matèria primera. El Nou Món va crèixer amb l'ímpetu, la rapidesa i la lleugeresa propis d'aquella fase fugaç en què la naturalesa sembla regalar-ho tot. 

Després de néixer als baixos fons i cases de lenocini (dos conceptes molt amplis), el tango va mostrar una veloç propensió a sumar etapes encadenades, amb una proverbial capacitat de regeneració al llarg d’estils successius. L’exclamació "¡Eso no es tango!" ha estat la més recurrent des del primer moment --i fins avui-- per desautoritzar cada salt del gènere en comparació amb la pauta anterior, ja fos contra les innovacions de Julio de Caro, Astor Piazzolla, Eduardo Rovira, Gotan Project o altres. La frase  proferida com avís d’extinció representa en realitat una fe de vida, un certificat de regeneració. Les pautes han canviat fins a límits molt distants de l’etapa precedent tot incorporant ingredients desconeguts, però tots es reclamen com a tango, aquella definició imprecisa i alhora universalment reconeguda. 

El tango no té una cèdula d’identitat amb dades exactes, és tan sols un alias amb llarg historial. Va néixer i es va criar al bordell, però la seva existència hauria estat molt curta si no hagués conquistat d’immediat altres ambients burgesos, tot adaptant-s’hi a canvi d’oferir-los l’eco del seu origen, unes gotes de la insolència de partida, un regust del seu pecat baptismal. Des d’aleshores ha canviat diverses vegades de plomatge. La seva força d'atracció ha galvanizat elements molt distints, però cap d’ells no ha volgut desprendre’s del nom. Hi ha hagut molts tipus de tango i el tango ha estat en tots. La trena presenta molt nusos. En realitat són baules de creixement, esperonades a cada època per la ridiculesa de la invectiva "¡Eso no es tango!".