El perill de ser poeta a l’emirat de Qatar, patrocinador del Barça

La publicitat de l’emirat de Qatar que els jugadors del Barça llueixen a la samarreta oficial a canvi de 30 milions d’euros anuals de patrocini em feia pensar que els nombrosos seguidors i mitjans esportius s’interessarien una mica per aquest minúscul país del Golf Pèrsic que vivia de la pesca i la recol.lecció de perles abans de descobrir-hi petroli i gas. El meu candor i el meu sentit de la  curiositat s’han revelat sobredimensionats també en aquest assumpte. Ha passat desapercebuda la notícia anunciada el 21 d’octubre últim que al poeta qatarí Mohamed al-Ajami li ha estat confirmada la pena de presó dictada al seu

país per un poema que les autoritats consideren culpable “d’ultratge a l’emir i incitació a enderrocar el poder”.

En comptes de cantar les lloances del sobirà, al poeta se li va acudir enaltir les “primaveres àrabs” viscudes a diversos països de la regió contra les elits corruptes i desitjar-ne una altra per al seu. El poema “Gessamí tunisià” és literàriament molt rudimentari, però va circular per Internet. El poeta va ser detingut, jutjat i condemnat a cadena perpètua. El recurs judicial i el ressò de les protestes internacionals van reduir la pena a quinze anys de presó. S’esperava la mesura de gràcia del jove i magnànim emir acabat d’entronitzar, però de moment el Tribunal Suprem de Qatar ha confirmat la sentència. 

L’afer és  escandalós i tot i així se n’ha parlat poquíssim. Només n’he trobat referència a un article de Vicent Partal a El 9 Esportiu (3-3-2013) i un altre de Ramon Solsona a la secció d’Esports de La Vanguardia (8-3-2013). Deia Solsona que els seus dos carnets del FC Barcelona i del PEN Club “col.lideixen avui en una confluència que es diu Qatar. Els petrodòlars de l’emirat es van estampar a la samarreta del Barça per un preu prou alt per silenciar els dèficits democràtics d’aquell país”.