El cul abunda i redunda, deia el poeta brasiler Drummond de Andrade

A Rio de Janeiro la paraula "cul" no pot ser considerada una sortida de to. S'utilitza en l'accepció més alta i noble, in media res, per designar un dels monuments reconeguts de la ciutat. La valoració de la bellesa d’aquesta part del cos juga aquí un protagonisme i constitueix una imatge de marca. De fet juga aquest paper a tot arreu del món, però aquí ho reconeixen culturalment. El bunda o bundinha és la paraula d'origen etimològic africà que al Brasil defineix aquest punt anatòmic, també anomenat col.loquialment bumbú o bumbum. A més d’una institució, quasi un altar de la pàtria, és un tema de contemplació, de persuasió, de
conversa, de treball, així com una arma de seducció i un instrument d'economia submergida i d'ascensió social.

El Brasil ha desenrotllat la ciència de la bundologia. Aquí el "bunda abunda i redunda", com deia el cèlebre poeta Carlos Drummond de Andrade, avui immortalitzat en una escultura a tamany natural al passeig marítim carioca del Calçadao, arran de platja. Ho deia al recull L'amor natural, que no va gosar publicar en vida i va deixar als marmessors perquè l'editessin de forma pòstuma (versió castellana a l’editorial Hyperión, Madrid 2004). Hi lloa el sexe amb naturalitat, tal com es produeix en la vida, però aquest cop en boca d'un respectat poeta, un clàssic d'alt coturn. Sempre m’ha semblat detectar als versos de Drummond de Andrade la influència dels clàssics en la matèria, com Paul Verlaine i les “Odes en son honneur”: "Et maintenant, aux fesses! Déesses de déesses, chair de chair, beau de beau, seul beau qui nous pénètre, avec les seins, peut-être, d’emoi toujours nouveau, pulpe dive, alme peau!”. 

Les natges cantades per Verlaine eren probablement d'un immaculat ton pàl.lid. Les d'aquí aporten el bronze solar, el pigment de la pell mestissa. El seu pas damunt la sorra de la platja o al passeig del Calçadao adopta un determinat llenguatge, una semiòtica del cul. No es tracta de cap vaivé dislocat de malucs ni d’un pas de marxa espontani, sinó d'un balanceig estudiat a compàs de metrònom, un ritme pautat damunt d'una harmonia deliberada, una cadència ondulant i melodiosa contra l'aire que desplaça, una autèntica construcció poètica i una font lasciva de poderoses aptituds retòriques, si es mira amb l'emoció deguda, com Drummond de Andrade. 

A aquests topants l'espontaneïtat de l'enginyeria genètica local i la cirurgia estètica consolidada entre els hàbits de la població ha afavorit una hibridació humana de resultats visibles. El clima ha permès la desinvoltura vestimentària. La tradició ha implantat els costums desinhibits. La moda del fitness s'ha afegit a la sensualitat dels tròpics i a l'etern impuls de seducció. Aquí dels gimnasos en diuen literalment acadèmies. Un insigne compositor carioca com Antônio Carlos Jobim era capaç de declarar amb plena credibilitat: "Canvio qualsevol simfonia de Beethoven per una bona erecció". 

La contemplació d'aquest punt focal del cos humà en moviment animat --dotat d'ànima--, la visió del teixit conjuntiu de dos hemisferis convexos d'un cosmos bambolejant, demostra que el fenomen ha estat modelat sobre la base de la proporció àuria. Imanta la mirada quasi tàctil cap a la corba en plenitud, el vaivé més equilibrat i ostensiu, en perpètua voluntat d'encarnació. Probablement els ingredients del mite es troben més a la mirada que al cànon anatòmic, no ho nego. Però els mites existeixen. 

A d'altres cultures el cul ha estat víctima d'una injusta operació de descrèdit, malvist com a vulgar o barroer. Aquí l'han reivindicat com una de les parts més evocadores i educades, aquí el verb es va fer carn amb més convicció. A aquesta ciutat de platges els carioques parlen amb el moviment del cos igual com els italians parlen amb les mans, amb un llenguatge legitimitat al llarg de generacions com un dogma genètic, un dret de sang. 

El fenomen ha generat el seu lèxic. La ginga és una paraula brasilera intraduïble que designa un do, una elegància, un art, una màgia de moure's, fimbrejar o bambolejar. S'aplica a l'àgil regateig dels millors futbolistes i al ritme posterior d'alguns cossos quan caminen amb molta intenció pel Calçadao. El verb rebolar significa girar, però l'expressió "A rebolar!" és la contrasenya que invita a dibuixar filigranes amb el cul. 

L'apreciació visual de la bellesa en funció dels referents culturals memoritzats, la capacitat d'atribuir mèrits estètics a les formes representa una aptitud exclusiva de l'espècie humana. La noció de bellesa no és una qüestió espontània d'harmonia, proporció, gràcia i habilitat, sinó una victòria de l’atribut humà de triar enfront del magma tenebrós de la natura. La bellesa és una manifestació de cultura, és idea i matèria alhora, però d'entrada pur múscul cerebral.

L'estímul induït per aquesta contemplació ondulant m'ha entrat alguns dies, a Copacabana, pel lòbul temporal del cervell, el qual ha processat la informació i l'ha enviada en mil.lèssimes de segon al còrtex prefrontal, la regió cerebral del tamany d'una pruna que constitueix el punt més sofisticat de l'animal sàpiens. Hi resideix la percepció estètica, la creativitat, l'espiritualitat, el sentit de l'humor, la capacitat de distingir el bé del mal i de prendre decisions complexes. Igual com davant de qualsevol obra d’art.