Vaig tenir una primera percepció directa de les “ametistes” quan en una ocasió llunyana vaig gaudir de l’hospitalitat de Llorenç Gomis i Roser Bofill a Can Balet del municipi de Viladrau, al cor del Montseny més literari i noucentista. Roser Bofill formava part activa del llinatge del poeta Guerau de Liost. L’entusiasme de Roser sempre va contrastar –i alhora encaixar admirablement— amb la circumspecció de Llorenç, que jo havia tingut de professor a l’Escola de Periodisme quan encara s’anomenava Lorenzo, igual com havia conegut Roser d’estudiant en aquelles mateixes aules. L’escassa conversa del marit al jardí de casa
seva es veia contradita per la mirada penetrant d’uns ullets vius que ho observaven tot amb recòndita avidesa. Portava el somriure sempre posat, un somriure discretíssim però present. S’abstenia d’opinar i encara més de jutjar en veu alta. Tot just escoltava i contestava amb un mig somriure indulgent. Era un home reflexiu, contemporitzador i respectuós, estintolat per l’argent viu de la seva companya i el bellugueig generacional de les quatre filles. Segurament no hauria servit per a director d’orquestra ni per a polític de carrera, tot i que va dirigir un diari barceloní en moments poc fàcils i es va pronunciar políticament al capdavall de la seva vida en la direcció maragalliana menys esperada. Ostentava des de jove una calvície senatorial i una pulcra barba tipus collier, sense bigoti, més elegant encara que la de Josep M. Castellet, si això fos imaginable. Llorenç Gomis s’havia empeltat del vell noucentisme senyorívol del Montseny.
seva es veia contradita per la mirada penetrant d’uns ullets vius que ho observaven tot amb recòndita avidesa. Portava el somriure sempre posat, un somriure discretíssim però present. S’abstenia d’opinar i encara més de jutjar en veu alta. Tot just escoltava i contestava amb un mig somriure indulgent. Era un home reflexiu, contemporitzador i respectuós, estintolat per l’argent viu de la seva companya i el bellugueig generacional de les quatre filles. Segurament no hauria servit per a director d’orquestra ni per a polític de carrera, tot i que va dirigir un diari barceloní en moments poc fàcils i es va pronunciar políticament al capdavall de la seva vida en la direcció maragalliana menys esperada. Ostentava des de jove una calvície senatorial i una pulcra barba tipus collier, sense bigoti, més elegant encara que la de Josep M. Castellet, si això fos imaginable. Llorenç Gomis s’havia empeltat del vell noucentisme senyorívol del Montseny.
Per passar l’estona anàvem a collir móres, ribes i aranyons que les senyores de la casa destinaven a preparar confitures, gelees i elixirs amb un notable domini de la matèria. Calia un cert criteri a l‘hora d’agafar-les de les diferents menes de bardisses i gerderes, un criteri que elles posseïen amb discerniment heretat, dinàstic, quasi heràldic. Els amfitrions em van portar a visitar Ca l’Herbolari, la casa pairal dels Bofill. Em va semblar un casalot primparat i decadent, desproporcionat enfront del ressò mític amb el qual me’l mostraven, com si es tractés del temple d’un passat que jo no arribava a endevinar. L’indret era humit, ombrívol i trist, però revestit amb majestat en les seves paraules. No ho vaig entendre i vaig esborrar-ho aviat de la memòria. Ara ho entenc una mica més i escric aquestes ratlles sobre el Montseny de Guerau de Liost a tall de reparació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada