Tardor triomfal a la muntanya d’ametistes del poeta oblidat (1)

Els boscos d’avets situats més al sud d’Europa, els castanyers corpulents, els roures enrocats, els àlbers i pollancres de ribera, les capçades denses dels oms, la rodonor dels lledoners, el refinament dels til.lers, les alzines retorçades i les fagedes filiformes donen al Montseny un aire de balada centro-europea, de selva negra germànica, d’alpina helvètica. Les boires matutines s’aixequen com un souflé de la catifa de falgueres i ginebrons, de les bardisses d’aranyons i arços, de les brolles de bruc i borró. Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim poètic de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar
el 1908 el recull La muntanya d’ametistes. “El Montseny és en la seva obra el símbol de la puresa, del paradís perdut, de les formes de relació perfectes”, diu el crític Enric Bou. Josep Carner, a qui està dedicat el llibre, qualificava aquesta obra --sense gota d’ironia ni malícia-- com una “Divina Comèdia vegetal i rupestre”. I el prologuista de l’Obra Poètica Completa de Guerau de Liost, el seu cosí Jaume Bofill i Ferro, sentenciava, en un arravatament noucentista que avui sona amb timbre de mandolina tardoromàntica: “Cap racó de Catalunya ha estat sotmès a una el.laboració intel.lectual tan intensa i tan acabada, a una correcció tan sapient. És ara un país depurat, arbitrat, polit”...

La pedra preciosa de l’ametista, que l’autor relacionava per analogia poètica amb el massís pel mantell arbustiu moradenc que formen les landes seques de la bruguerola o bruc comú, era temps enrere una de les gemmes cardinals, amb el diamant, el safir i la maragda. Després se’n van descobrir grans jaciments, sobretot al Brasil, i ara s’acostuma a vendre com a simple còdol mineral.

Avui la muntanya d’ametistes del poeta Guerau de Liost és allò més acostat que tenim al countryside de Jane Austen, el nostre Hampshire d’orgull i prejudici, de seny i sentiment. Però la quantitat de lectors de Guerau de Liost i de Jane Austen difereix molt. L’editor en castellà de la novel.la Sense and Sensibility, publicada per primer cop el 1812, declara vendre’n actualment 10.000 exemplars per any (al català va ser traduïda tot just el 2004), mentre els lectors de Guerau de Liost tendeixen a zero, fora dels cercles poètics. 

La muntanya d’ametistes és avui un qualificatiu difús i romàntic, però el qualificatiu perdura, si més no en la mesura que perdura el ressò de la poesia en la societat actual. El color moradenc d’ametista atribuït a la visió llunyana de la massa vegetal i mineral del Montseny no és gaire diferent al de molts altres massissos mirats amb el mateix afecte, però aquest té una virtut específica: la seva proximitat a la conurbació de Barcelona, l’ús assentat com a indret de villegiatura de la burgesia urbana. Alfons XIII va signar el 1928 el primer decret-llei de protecció el Montseny, preludi de la seva actual condició de parc natural. L’observatori meteorològic del Turó de l’Home es va obrir el 1932.