Rèplica a Quim Curbet sobre el caràcter de la tardor

Quim Curbet és un  escriptor que m’agrada. El seu blog Barretades.cat m’enlluerna molts dies amb alguna fulguració de l’ofici, que de vegades anoto i guardo com una lliçó. Tot avançant-se a la data del 21 de setembre, fa poc dedicava un article al canvi d’estació. L’article estava ben girat, però va disparar els meus ressorts instintius contra la tradició i el prestigi de la malenconia. Curbet començava amb la frase: “La tardor és la metàfora que utilitza la natura per a explicar-nos la inevitable decadència del cos, de totes les coses que ens envolten i, sobretot, la decadència terminal de les societats humanes”. Admetia la possibilitat de
bellesa tardoral tot dient ”La decadència, igual que les tardors, ens ofereix paisatges excel·lents, que semblen il·luminats pel millor Caravaggio”, però el clau de l’article era el paral.lel que establia entre l’esllanguiment de la tardor i el de les idees progressistes que les últimes dècades havien donat peu a l’Estat del benestar i l’estabilitat de les classes mitjanes: “Tot s’enfonsa, però no passa res. Els rics ja tenen de tot i els pobres aviat ja no tindran res a perdre. La decadència és un luxe, el crepuscle un goig estètic i les ruïnes fins i tot un atractiu turístic. Gaudim-ne i aprofitem-ho fins al final, que després vindrà un fosc hivern que durarà anys”. 

A l’espai dedicat als comentaris dels lectors, vaig gosar replicar succintament: “Totes les estacions estan fetes de decadències i de renaixements”, i em vaig quedar amb el cuquet d’explicar la meva sensació discrepant. En efecte, la tardor ofereix paisatges excel.lents, moments de l’any culminants envernissats per la llum licorosa i amansida de després de la verema. Les hores de claror s’escurcen, els dies no. Els dies maduren, s’aquieten, s’aplaquen, es preparen a hivernar quan arribi el fred viu. Plou una mica més, afortunadament. Apareixen els millors bolets, el raïm “de km 0”, les figues, les confitures i els sumptuosos plats de caça amb flaire de bosc. A les platges redossades, els dies propicis s’hi està millor que mai. 

No sento la suposada malenconia de la tardor com un presagi trist, cendrós i refredat, com un símbol de decandiment. La tardor m’estimula igual que les altres estacions a fer i a sentir les coses pròpies del moment, que són moltes. L'estació tercera no representa cap panacea, cap lideratge, però es defensa perfectament enfront dels avantatges i els inconvenients de les altres tres. Per més que m’hi esforço, no li veig com a particularitat cap metàfora de la natura sobre la decadència terminal, sinó més aviat una esplèndida metàfora del gaudi de la maduració.
És clar que s’hi donen decadències terminals, com a qualsevol estació. És clar que les rebrotades generals són característiques de la primavera, però a la tardor i l’hivern també rebroten algunes coses i algunes promeses. En el supòsit que la nostra civilització hagi entrat en una fase tardoral, cosa ben possible, això no significa la condemna a mort, sinó la necessitat d’acumular forces per reverdejar. 

A la tardor he viscut algunes de les experiències més vitals. Un any em trobava a Nova York pels volts de Halloween i em va sorprendre la fal.lera dels meus parents residents allí de portar-me a dinar a Bear Mountain per contemplar la caiguda de la fulla als boscos de la zona, baldament fos dia festiu i calgués suportar cues de carretera i llargues esperes als restaurants de l’indret. Amb el màxim respecte envers l'entusiasme dels altres, vaig observar que la caiguda de la fulla i l'explosió de colors tardorals als boscos de Nova Jersey eren igual d'atractius que a tants altres boscos, parcs o jardins del meu país d'origen, fins i tot al reduït parc urbà de davant de casa, que és on segueixo el fenomen cada any. 

Els meus parents nord-americans s'obstinaven a considerar que m'havien conduït a un espectacle natural únic, de reputació universal i característiques incomparables. No els podia defraudar i m'hi vaig extasiar educadament. Els boscos de la Costa Est dels Estats Units i del Canadà són de dimensions superlatives, acostumats un estat de conservació envejable, afavorits per una avançada reglamentació preservadora i per la devoció dels usuaris que els reten culte en dates assenyalades. La meva unitat de mesura, en canvi, s'ha format a un país petit de minifundis i matisos locals. El gegantisme no m'admira per ell sol. Al contrari, em neguiteja més que la seva reducció a escala abastable. 

Cada any en arribar la tardor veig publicats a les revistes il.lustrades reportatges exuberants sobre l'indian summer o estiuet de Sant Martí als grans boscos nord-americans, amb les fotos de la caiguda de la fulla i la seva exhibició de colors. Recordo la il.lusió amb que m'ho van ensenyar sobre el terreny. Si no em desplaço al Montseny, al Pirineu o a qualsevol altra comarca, agafo l'ascensor de casa i baixo a mirar-me els erables del petit parc del davant, encaixonat entre edificis i escanyat per la circulació. Sec al banc de pedra, assisteixo embadalit a l'equivalent d'indian summer que es troba materialment al meu abast i agraeixo als amfitrions nord-americans haver-me portat a Bear Mountain per inocular-me amb tanta fermesa una de les actives il.lusions de la tardor.