Record intrigat d’en Met de la Muga, com si hi tingués un deute

Fa dies que dono voltes inútilment al motiu pel qual em revé cada any a algun moment el record afectuós i interrogant d’en Met de la Muga, l’home de muntanya més pur, informat, humil, acollidor, esclavitzat i alhora lliure que he conegut, un personatge anònim que va deixar empremta. Tota la seva vida va ser una peregrinació com a treballador als masos de les remotes i luxuriants valls de la capçalera de la Muga, a la frontera entre les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l’Empordà, presidides per l'altiu puig del Bassegoda, fins que es va poder assentar relativament com a masover del molí de la Muga de Dalt. Damunt mateix de
l’artificial ratlla de frontera entre França i Espanya, aquest molí era l'últim habitat dels 26 masos veïns. M'hi va conduir l’any 1982 Oonagh O'Brien, una jove antropòloga irlandesa que es trobava en missió de tesi doctoral sobre la industrialització de l'espardenya a Sant Llorenç de Cerdans, mentre jo preparava un llibre sobre la frontera.
Sense l’afecte de la jove irlandesa no hauria detectat algunes coses importants d'aquests topants, no les hauria estimades de la mateixa manera i ara no les recordaria com les recordo. Començant per en Met de la Muga i la seva dona Núria, que Oonagh O'Brien em va presentar al molí, molt a prop de la naixença del riu: “El terreny plora i l'aigua va vinguent avall”, segons com m'ho va definir en Met.

A partir d’aquí i durant 5,5 km la Muga fa de límit fronterer francoespanyol. El riu de les temibles mugades brolla a aquest punt, abans de marxar a desguassar al golf de Roses i formar els aiguamolls de Castelló d'Empúries, al cap de 58 km de curs, després d’embassar a Boadella i protagonitzar molts regadius de l’Alt Empordà, conjuntament amb els seus afluents de l'Àlguema, l'Anyet, el Lobregat d'Empordà, el Manol, l'Orlina i el Ricardell. El poeta Carles Fages de Climent feia servir el pseudònim de Lo Gayter de la Muga per encobrir els seus acerats epigrames.

El molí de la Muga de la meva generació ja no era un molí. Tampoc no era una fonda, però en Met i la Núria hi preparaven dinars amb freqüència. Pollastres i conills del mas anaven directes de la llibertat més absoluta a la cassola.
Hi vam caure amb l’Oonagh un dia que la societat de caçadors d'Elna, que solia tirar per aquests topants, hi celebrava el repeix anual. Hi vaig aprendre moltes coses i moltes maneres de dir-les, la majoria segellades pel vot de discreció propi dels passos de frontera.
El molí de la Muga, pel seu enclavament estratègic i retirat, sempre va ser refugi de carlins, trabucaires, contrabandistes, llenyataires i carboners, a part dels excursionistes, caçadors i boletaires. Tots es van arredossar i recuperar forces en alguna ocasió al voltant de la seva llar de foc o al seu paller. L’última incursió que costaria la vida al maquis Quico Sabaté va sortir el desembre de l’any 1959 d’aquesta casa. 

Després de la meva primera visita, hi vaig tornar al cap d’uns mesos per un altre dinar de germanor encara més inesperat. Gràcies als informes sobre la meva honorabilitat emesos per l'alcalde de Cervera de la Marenda, l’inoblidable Janot Martí, vaig poder assistir com a periodista observador a la revisió anual de les fites de frontera entre els agents de la Guàrdia Civil i la Gendarmeria, acompanyats pels alcaldes implicats.
Atès que les pedres numerades que marquen la línia de demarcació no acostumen a moure's de lloc i com a molt demanen una mà de pintura, els uniformats i els edils dels dos cantons donaven aviat la feina per feta. Signaven l’atestat corresponent i passaven a l'objectiu primordial de la trobada, que era el tiberi preparat per en Met i la Núria al molí de la Muga.
Després de deixar les armes de foc, els tricornis i els kepis al penjarobes, ens vam entaular tots barrejats. Els gendarmes solien ser originaris d’aquesta mateixa regió i els guàrdies civils del sud d’Espanya, per la qual cosa em vaig trobar exercint de traductor simultani entre el rossellonès vivaç i l’andalús castís al llarg d’un àpat molt ben proveït. En agraïment, l’amable gendarme Robert Bocassin, del post de Sant Llorenç de Cerdans, em va enviar per correu la foto adjunta com a record (sóc el quart per l’esquerra). 

En Met de la Muga va morir el 1992 al molí que havia regentat com a masover durant 29 anys, angoixat perquè el volien fer fora. Vaig escriure un article necrològic al diari, amb la intuïció que seria un dels pocs records escrits sobre aquell home excepcional. Al cap de pocs mesos, l’octubre de 1992 molts dels seus amics i beneficiats es van aplegar al mas Sobirà de la vall de Ribelles (Albanyà) per descobrir-hi una placa de pedra que diu: “Per en Jaume Farcy i Vila, en Met de la Muga, Oix 6-6-1916-Hostal de la Muga 23-5-1992. I a tots els homes i dones que han viscut l’eternitat en aquestes terres”. 

Està ben expressat. Avui el molí de la Muga es troba deshabitat i ruïnós, igual que el mas Sobirà de Ribelles, mentre el record d’en Met de la Muga em revé inexplicablement cada any, com un deute de gratitud pendent i rejovenit Jaume Farcy Vila i Núria Naspleda Massanella van tenir dos nois, en Marcel.lí i en Sidro.