París lletja, bruta i hostil, tan autèntica com les seves meravelles

En una ocasió van preguntar a l’escriptor nord-americà Howard Phillips Lovecraft com havia aconseguit a una de les seves narracions reproduir tan minuciosament l’ambient d’un barri de París sense haver-hi estat mai. Va contestar que, de fet, sí que hi havia estat: “With Poe, in a dream”… Al costat d’aquesta sortida airosa de Lovecraft per il.lustrar l’atractiu mític de la capital francesa, fa poc em va cridar l’atenció a les revistes el titular que encapçalava les declaracions d’una actriu espanyola: “M’agrada seure a un cafè de París i veure passar la gent. Tothom hi té estil!”... De les dues principals metròpolis europees en dimensions (12 milions d’habitants cadascuna), Londres es va quedar amb la capitalitat financera mitjançant la posada al dia a la City com a centre europeu de l’especialitat. A París li va tocar una altra especialitat més etèria: el luxe, l’estil, el pensament, la cultura, l’art. Es va mantenir com a capital europea d’aquest ram des de la Belle Époque del segle XIX fins a cedir-lo a Nova York després de la Segona Guerra Mundial el 1945. Ara en conserva el
rastre a l’imaginari internacional i el renova dintre de les possibilitats de la petita i vella Europa. Flâner, badar a París continua sent una successió de fascinants escenaris, si més no al centre. La qüestió és que el París real, el dels 12 milions d’habitants que li donen pes, ja no és només el centre, els vint arrondissements del municipi estricte, els quals sumen amb prou feines 2,5 milions de residents.

Les majoritàries banlieues de l’extraradi són un altre món que la République no ha sabut integrar ni encara menys ennoblir. Al país de la Declaració Universal dels Drets de l’Home i de la “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, les banlieues de la capital són lletges, brutes i hostils. Hi creix l’abisme de desigualtat que la democràcia havia promès reduir entre el centre consolidat i les perifèries treballadores, com a tantes altres ciutats modernes. El sistema no ha complert o s’ha equivocat. De la prolífica literatura francesa, un dels llibres que m’ha interessat més és Les passagers du Roissy Express, de François Maspero, que narra la descoberta de la nova perifèria de París a bord del metro i el tren de rodalies. 

La regió administrativa parisenca d’Île de France va ser creada el 1976, quan l’expansió metropolitana ja superava de lluny l’anterior tendència del pavillon de banlieu, la caseta i l’hortet als afores. A partir del nucli de 2 milions d’habitants del París municipal, la primera corona n’hi va afegir 4 milions més dels departaments de Hauts de Seine, Seine Saint Denis i Val de Marne. La segona corona ni va sumar uns altres 4 dels departaments d’Essone, Val d’Oise, Yvelines i Seine et Marne, que han continuat creixent. 

Avui els estrangers de París ja no són els potentats d’arreu del món que hi acuden a esbargir-se o els artistes que responien al reclam de la Ciutat Llum. Ja no són ni tan sols els turistes, tot i que la capital francesa continua sent una primera potència en aquest aspecte (la ciutat més visitada del món, amb 27 milions de turistes anuals). Avui els estrangers de París són la quantitat d’immigrants de les vituperades banlieues. En moltes ocasions hi han nascut, són francesos de segona o tercera generació que no han trobat l’oportunitat econòmica i social d’acomodar-s’hi, de diluir-s’hi. 

La meitat com a mínim dels joves de la banlieue no troben feina, el 66 % tenen títols inferiors al batxillerat i la tercera part de tots els seus residents hi viuen per sota del llindar de pobresa, situat en 900 euros al mes. Sovint són musulmans o subsaharians, però atribuir-ho a això seria massa esquemàtic, igual com dir que tots els vianants del París intramurs traspuen estil. A la prestigiosa i republicana París s’hi dóna una massissa segregació social, territorial i ètnica. El racisme hi ronda amb insistència i moltes banlieues s’han convertit en els ghettos dels nous repudiats. De tant en tant s’hi produeixen brots vandàlics contra el vandalisme ordinari de la desigualtat accentuada. 

La París real també és aquesta, les barriades perifèriques i majoritàries ben poc exemplars en matèria de luxe, estil, cultura i art, ni tan sols exemplars en matèria de mínims democràtics. L’agressivitat, la brusquedat i la mala educació destenyeixen sense remei al centre de la ciutat, famosa per tenir els cambrers i els taxistes més malcarats (i cars). Râler (rondinar) és avui més usual a París que no pas flâner. 

Són els dos pols desequilibrats d’una gran i de vegades meravellosa ciutat, tan autèntic l’un com l’altre, encara que el de la banlieue és més extens. Potser la veritable París, la París del futur, l’Europa democràtica del futur, és la de les banlieues. Aquells que per deformació professional no cultivem la ficció i treballem amb l’observació i la descripció de la realitat, creiem albirar-ho.