El cinquè aniversari de la fallida del banc nord-americà d’inversions Lehman Brothers ha servit als mitjans de comunicació per fer balanç de la crisi financera mundial que va destapar, amb conclusions coincidents. En primer lloc, no falta coneixement sobre el procés que ens ha conduït a la crisi, perquè a l’actual societat de la informació permanent i interconnectada se sap quasi tot, encara que serveixi de poc saber-ho. En segon lloc, el resultat de la crisi és inapel.lable, compartit i reconegut: els bancs especuladors que l’han causada amb les seves pràctiques corruptes i les seves
bombolles tramposes han estat rescatats amb diners públics a canvi de retallar els llocs de treball, els serveis públics i els drets de la majoria de la societat, de manera que avui l’1 % dels oligarques responsables són més rics i més poderosos, i el 99 % dels ciutadans més pobres i més impotents.
bombolles tramposes han estat rescatats amb diners públics a canvi de retallar els llocs de treball, els serveis públics i els drets de la majoria de la societat, de manera que avui l’1 % dels oligarques responsables són més rics i més poderosos, i el 99 % dels ciutadans més pobres i més impotents.
En tercer lloc, tothom preveu que la futura i lenta recuperació es farà a costa de consolidar la precarització dels llocs de treballs, els salaris i els drets socials. En quart lloc i potser el més important de tots, aquest procés aberrant i calamitós de reforçament dels culpables de la crisi i afebliment de les seves víctimes ha estat possible per la complicitat dels organismes polítics representatius de la majoria social i per manca d’oposició dels ciutadans desorganitzats, convertits en simples electors irrellevants.
El diagnòstic sobre el resultat de la usura i la corrupció institucionalitzades i de les desigualtats socials accentuades es veu avalat per nombrosos estudis, entre els quals l’últim suplement econòmic del moderat diari La Vanguardia esmenta el llibre Exuberancia irracional, de l’economista de la universitat de Yale Robert Shiller, i Age of greed (L’era de l’avarícia), de l’ex director de la secció d’Economia del The New York Times, Jeff Madrick, poc sospitosos de desviació ideològica. Un dels escassos ingredients democràtics que se salva de la crisi és la informació, potser perquè fins ara ha servit de poc enfront del saqueig organitzat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada