El president Allende i les grans alberedes de la història

Avui fa quaranta anys del cop d’estat militar del general Pinochet i de la mort del president Salvador Allende. Al meu últim viatge em vaig inclinar davant la seva tomba al Cementiri General de Santiago de Xile i hi vaig deixar unes flors roges. Vaig trigar una mica a complir la prometença formulada per la cançó que tal.larejava una part de la meva generació: “Yo pisaré las calles nuevamente de lo que fue Santiago ensangrentada y en una hermosa plaza liberada me detendré a llorar por los ausentes”. Ho vaig fer fer un matí de diumenge radiant. La tomba d'Allende és un monument digne, digníssim, a una de les placetes del principal cementiri de Santiago. Damunt la cripta s'alcen quatre grans palmes verticals de

marbre travertí i enmig una taula que podria servir d'altar. La plataforma inclinada d'aquesta taula acull una làpida de marbre negre, a la qual s'han inscrit les últimes paraules d'Allende, radiades instants abans de morir al seu despatx oficial del Palau de la Moneda, mentre l'edifici era bombardejat pels sediciosos: "Trabajadores de mi patria: tengo fe en Chile, en su destino, que superará con sus hombres este momento gris y amargo, sabiendo que mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor".

La part posterior del mausoleu forma una mena d'estrada, centrada per la inscripció mural "Salvador Allende Gossens: 1908-1973". Hi havia aquell diumenge diversos rams de flors al peu del seu nom, com també damunt la taula amb les seves paraules i a la cripta. Primer va ser enterrat de manera anònima a un nínxol de la ciutat de Viña del Mar i només el 1990 va rebre aquesta sepultura honrosa, el dia en què es complia el vintè aniversari de la seva elecció a la presidència com a candidat de la coalició Unitat Popular. Tres anys després de l’elecció el seu programa de reformes socials va ser passat a mata-degolla per la dictadura militar, durant el llarguíssim període de disset anys al poder. 

El 1990 es va iniciar el temorenc, lent i controlat retorn als mecanismes de convivència civilitzada. Aquell diumenge vaig coincidir davant la tomba d'Allende amb algun xilè i algun estranger, els quals s'hi recollien i deixaven flors d'una manera discreta, sense escarafalls ni ostentacions. Hi surava el pacte d'evitar revenges. Vaig complir la prometença que formulava la cançó de Pablo Milanés, però m'adono que altres estrofes que tal.larejàvem durant aquells dissets anys abominables no serveixen un cop arribat el moment de l'aplicació a la pràctica, el moment de la confrontació amb la realitat. Els traïdors no han pagat els seus crims ni s'ha retornat al punt de partida de l'11 de setembre del 1973. 

Tothom, sempre, surt emmascarat d'una dictadura. No sé si per les grans alberedes de Santiago --per l'espinada urbana de la cèlebre Alameda-- ha tornat a obrir-se pas del tot l'home lliure. En la realitat l'Alameda és una artèria sorollosa i contaminada per on no passeja quasi cap dels quatre milions d'habitants de la capital. Vaig caminar pels voltants del Palau de la Moneda, em vaig submergir en l'eix comercial de vianants del Paseo de Ahumada, vaig voltar la concorreguda Plaza de Armas i vaig pujar en funicular al Cerro de San Cristóbal a contemplar en panoràmica la plana quadriculada de la capital xilena al peu dels Andes. Des d'aquest punt d'observació la ciutat entelada per la contaminació semblava un gran cendrer ple. 

Vaig complir la prometença i vaig ratificar que la veritat quotidiana difícilment casa amb les grans veritats. Un cop assentats quatre principis elementals i innegociables, la realitat es fa sempre amb la suma de veritats molt petites, fins i tot de mitges veritats, de compromisos. Vaig marxar de Santiago amb la impressió que s'han obert una mica les relativament grans alberedes per entreobrir el pas incert de l'home en part lliure i provar de construir una societat de mal menor. En el meu pelegrinatge xilè hi vaig deixar els bous dels eslògans i les esquelles dels mites. Hi vaig guanyar una nova dosi de respecte pel dret de ser governats en llibertat, en discreció, en estabilitat, en democràcia imperfecta. Aleshores governava la primera dona elegida presidenta d'un país d'aquell continent, filla d'un militar torturat i assassinat pels seus col.legues. Ara es torna a presentar.