Ah, la musiqueta de Marcel Proust…

El centenari de la publicació de Pel cantó de Swan, el primer volum de l’obra A la recerca del temps perdut que Marcel Proust va haver d’imprimir a compte d’autor arran del refús de les principals editorials (“Està ple de duqueses, no és per a nosaltres”, va opinar el qualificat lector de l’editorial Gallimard, André Gide), propicia aquests dies un magnífic esplet de reedicions, noves traduccions i estudis al voltant d’aquesta gran, exquisida i lentíssima novel.la del segle XX.  En català apareix la traducció del segon volum A l’ombra de les noies en flor per part de Valèria Gaillard i se n’anuncia una altra de Josep M. Pinto, després de les clàssiques fetes per Jaume Bofill i Ferro, Maria Aurèlia Capmany,
Jaume Vidal Alcover o Joan Casas Fuster. En castellà es reedita Por la parte de Swan en traducció de Carlos Manzano, després de les realitzades per Pedro Salinas, Consuelo Berges i Mauro Armiño. També apareix en castellà el llibre de la minyona de l’escriptor, Céleste Albaret, titulat Monsieur Proust. No és un llibre de potins, atès que Céleste Albaret i la seva germana Marie són els dos únics personatges de tota l'obra que hi apareixen amb el nom real. A França xalen amb dues novetats: Proust est une fiction, de François Bon, i el Dictionnaire amoureux de Marcel Proust, del pare i fill Jean-Paul i Raphaël Enthoven.

Pel meu cantó, encara m’entretinc de tant en tant a traduir un paràgraf de Proust quan no m'acaba d’agradar cap de les versions editades. El rellegeixo, el declamo a algunes sobretaules de concurrència propícia i comprovo com sona la lluminosa musicalitat de les llargues frases proustianes, carregades de subordinades tan sols aparentment recargolades, les quals responen en realitat a un ordre exacte, encara que exigeixen un esforç de recorregut només gratificat al final, com en aquest cas del capítol “Combray” de Pel cantó de Swan: “Així, doncs, em quedava sovint fins la matinada tot pensant als temps de Combray, les meves tristes nits sense son i la imatge de tants dies que fa poc m’havia retornat pel sabor –-a Combray n’haurien dit el “perfum”— d’una tassa de te i per l’associació dels records amb allò que molts anys després d’haver abandonat aquesta ciutat ara sabia sobre un amor que Swan hi va mantenir abans de la meva naixença, amb una precisió de detalls més fàcil d’obtenir de vegades a propòsit de la vida de persones mortes temps enrere que no pas dels nostres millors amics i que sembla impossible, com ho semblava parlar d’una ciutat a una altra, mentre ignorem per quin biaix s’ha evaporat aquesta impossibilitat”. 

Ah, la musiqueta de Proust…