Ricard Balil i la seva filla Tània, com una aparició

Cada tercer divendres de juliol s’acostuma a celebrar la petita cantada d’havaneres del port de Fornells (Begur), que els seus directius prefereixen anomenar port d’Aiguablava. La petita cantada del port de Fornells és una gran cantada. No pel tamany, sinó per l’originalitat. Alguns anys puja a l’escenari, com una aparició, el veterà cantaire begurenc Ricard Balil Forgas, refractari al circuit comercial i dipositari de les velles essències del gènere. Jo m’hi desplaço expressament per saludar-lo i escoltar-lo, per assaborir tan esporàdicament les velles essències del gènere.  L’any passat es va fer acompanyar dalt de l’escenari per la seva dona Isabel Muiños i pel fill petit Ricard Balil Muiños, els quals figuren entre els pupils més
directes. El divendres passat va pujar-hi amb la filla Tània Balil Lozoya, resident a Austràlia i introductora de l’havanera en aquell continent. Van interpretar a dues veus i dues guitarres un repertori excepcional de trenta velles havaneres, valsets, polques i balades, algunes de les quals consten entre les més boniques i ja quasi només les coneix ell.

Ricard Balil Forgas és fill de Begur i seguidor dels il.lustres i oblidats cantaires begurencs que va tractar, en especial Alejandro Ferrer (en Tuixa) i Lluís Manera, així com de l’estil inoblidable del tercet tamariuenc Alejandro Ninyo Hermós. Ricard Balil Forgas és ell tot sol una fundació de recerca, conservació, pràctica i difusió dels cants populars de taverna, aplegats sota el denominatiu de moda d’havaneres. El seu coneixement acumulat, el seu paladar i la seva il.lusió transmissora l’han convertit en un cas únic. La petita cantada de Fornells és la seva càtedra pública i per això adquireix als meus ulls l’admiració que m’hi fa desplaçar. 

L’atractiu del repertori antic que exhibeix Balil planteja la pregunta de per què les havaneres avui majoritàries s’han allunyat tant del motllo. No és una qüestió de la renovació indispensable de repertoris i estils, sinó de preferir ignorar massa sovint que el vell repertori i el vell estil donen mil voltes a alguns –a molts-- dels actuals. Però això fa temps que ha deixat d’amoinar un expert com Balil. Ell va a la seva, amb els seus. I qui vulgui escoltar més enllà dels clixés, que escolti. 

Divendres passat al port de Fornells vaig tenir ocasió de tornar a escoltar en la seva veu i de la seva filla velles peces de lluïment que feia molts anys que no sentia: “Las palmeras”, “Cuanto más”, “El negrito Jesús Clemente, “Tu desdén me mata”, “Bellíssima es la luna”, “Rossinyoleta”, “La mulatita”, etc. També van mostrar respecte envers els instants de gràcia del repertori posterior, amb la interpretació de “La balada d’en Lucas” (Ortega Monasterio), “El llop de mar” (Ramon Carreras) o “Mariner de terra endins” (Josep Bastons).

Per acabar van consentir “La bella Lola” amb els mocadors del públic voleiant, però no la gastada “El meu avi”. Van cloure la cantada com abans, amb “La marcornadora”. L’endemà dissabte Ricard i Tània Balil, en la seva fugaç aparició, van voler retrobar l’escenari genuí, el de la taverna, amb un sopar a l’establiment La Bella Lola. I ja hi vam tornar ser. Llarga vida a la petita gran cantada del port Fornells, a La Bella Lola i a la tasca impagable dels Balil!