L’abdicació, també, de la reina Paola de Bèlgica

Avui s'ha anunciat l'abdicació del rei Albert i la reina Paola de Bèlgica en favor del seu fill. Confesso que durant els meus anys de residència a Bèlgica vaig mantenir una atracció platònica per la jove princesa Paola de Lieja, més endavant coronada reina, pel que representava a un país al qual polemitzaven contínuament al voltant de la seva conducta. Ja fos per reprovar-la o per admirar-la, Paola era un punt d'atenció i un tema de conversa, un dels pocs punts alternatius d’atenció i de conversa de l'actualitat belga. En el fons allò que debatien a través de les opinions contraposades sobre el comportament de Paola era el caràcter de la nació, les diferents maneres de situar-se enfront del llegendari "malestar belga", que alguns identificaven sense embuts amb el somni vegetatiu, el nirvana de l'ensopiment, la plàcida vida quotidiana al país humit, estabilitzat i mal avingut. L'agraciada jove italiana Paola Ruffo di Calabria apareixia per força sota el cel líquid de Bèlgica com un contrast permanent i mercurial. El contrast agradava o no. La princesa era guapa i indòmita. No calia gaire més per convertir-la en material de controvèrsia. A altres
latituds hauria desentonat menys, vint anys després se n'hauria fet menys cabal, però aleshores Paola posava Bèlgica en contradicció, alterava l'ensopiment nacional. Davant del sentiment tràgic de la vida de la cort teologal de Balduí i Fabiola, ella proclamava la joia de viure i el benefici del plaer, mentre s'escapolia periòdicament a Itàlia. A un país desmenjat, la seva avidesa irritava. L'anomenaven "la princesa de la maleta".

Van atribuir a Paola una amistat poc discreta amb el cantant Salvatore Adamo, que era igual com ella un immigrant italià resident a Bèlgica. També van aparèixer fotos de la princesa tendrament enllaçada amb un jove comte francès a una platja de Sardenya. Es repetia amb insistència que vivia separada del marit. De cop, aquell punt culminant de l'escàndol larvat va ser també el d'inflexió cap a una nova etapa impecablement endreçada. La manca de successió de Balduí i Fabiola donava una oportunitat a Albert i Paola. Era el moment de revisar l'estil de vida. La princesa es va arrenglerar amb la discreció ambiental i, en efecte, va arribar al tron sense obstacle ni recança. 

La reina Fabiola havia concordat a la perfecció amb una de les cares del caràcter belga, del “malestar belga”. En canvi la princesa Paola va tenir, de jove, la gran virtut de concordar amb l'altra cara. El país sempre li ha quedat a deure un fugaç esclat de llum solar, una calidesa, l'alè d'un somni.