Les classes dirigents tenen una responsabilitat augmentada en la seva missió de lideratge, que hauria de començar per una conducta socialment exemplar. Per això són dirigents, no per acumular beneficis de casta i fer recaure el pes de les desviacions en les classes mitjanes, els assalariats i els aturats. Els dirigents exerceixen càrrecs i cobren per dirigir, és a dir, per oferir alternatives viables. L’únic lideratge vàlid és el que sap treure el millor de la societat de cada moment i convertir-ho en eficàcia motora a força d’escoltar, cohesionar i decidir en favor del bé comú. Si això sembla massa abstracte o ingenu, estem condemnats a
la desesperança, a l’espiral del descrèdit, als contravalors de la corrupció i els seus efectes devastadors en el teixit social, mentre s’instal.la la convicció que la crisi econòmica ha estat gestionada en favor dels qui l’han provocada i no dels qui l’hem patida. Algú ha demanat perdó de res?
la desesperança, a l’espiral del descrèdit, als contravalors de la corrupció i els seus efectes devastadors en el teixit social, mentre s’instal.la la convicció que la crisi econòmica ha estat gestionada en favor dels qui l’han provocada i no dels qui l’hem patida. Algú ha demanat perdó de res?
Les regles del joc polític no són immanents, eternes, inalterables. Són un pacte que pot haver estat incomplert i tornar-se a pactar. La capacitat de lideratge consisteix a redreçar una situació abans d’arribar a la col.lisió. També se’n diu reformes o regeneració, i la història n’és plena.
El naixement de la democràcia a l’antiga Grècia no va ser res més que una reforma, la qual va representar un pas de gegant en la història. Vint-i-cinc segles després, aquella noció de ciutadania governada per regles consensuades i ja no per la llei del més fort manté la seva vigència de principi. Els atenencs van entendre i aplicar la democràcia com el predomini d’un cert grau de racionalitat enfront de la barbàrie, de la llibertat individual dels ciutadans enfront de la submissió als oligarques, de l’emancipació de la raó, el dret i la cultura enfront de la religió vista com a dogma.
Per primer cop un embrió de lleis dels homes organitzats en polis es situava per damunt de la llei del més fort i de la llei dels déus interpretada pels poderosos. Fins aquell instant no s’entenia que els homes poguessin obeir una llei feta per ells mateixos en comptes d’obeir un amo. Aquesta va ser la mutació de principi, i continua sent vàlida no només en principi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada