Aquest article també s'ha publicat al diari La Vanguardia
Barcelona ha comptat les quatre últimes dècades entre els seus residents amb una de les més destacades cantants femenines de tango argentí a tots dos dos cantons de l’oceà, traspassada el 12 de juliol a l’Hospital Clínic després d’un llarg combat contra el càncer. Nascuda a Buenos Aires
el 13 de febrero del 1942, hi va iniciar la carrera professional amb el Quinteto Clave. El 1969 intervenia en una “Antología de Canciones Folklóricas” per a l’Instituto Nacional de Musicología y tres anys més tard debutava en escena a El Viejo Almacén,
acompanyada al piano pel mestre Carlos García. El 1973 va viatjar a Barcelona, on va actuar a diferents escenaris i va enregistrar amb el bandoneonísta Alberto “Pajarito” García el disc “Cien años de tango” (Emi Odeón), produït per Alberto Domper.
Barcelona ha comptat les quatre últimes dècades entre els seus residents amb una de les més destacades cantants femenines de tango argentí a tots dos dos cantons de l’oceà, traspassada el 12 de juliol a l’Hospital Clínic després d’un llarg combat contra el càncer. Nascuda a Buenos Aires
el 13 de febrero del 1942, hi va iniciar la carrera professional amb el Quinteto Clave. El 1969 intervenia en una “Antología de Canciones Folklóricas” per a l’Instituto Nacional de Musicología y tres anys més tard debutava en escena a El Viejo Almacén,
acompanyada al piano pel mestre Carlos García. El 1973 va viatjar a Barcelona, on va actuar a diferents escenaris i va enregistrar amb el bandoneonísta Alberto “Pajarito” García el disc “Cien años de tango” (Emi Odeón), produït per Alberto Domper.
Retornada a Buenos Aires, el 1974 Héctor Stamponi la va integrar al seu grup, ambn el qual va cantar fins el 1975 al local porteny Caño 14 i va gravar el disc “Romance y tango” (Music Hall). El 1976 va realitzar una gira al Brasil amb l’orquestra d’Atilio Stampone i aquell mateix any s’establia definitivament a Barcelona, on fundaria el 1984 el grup Tango a Tres amb Jorge Sarraute (contrabaix) i Esteban “Rabito” Vélez (guitarra). El 1989 va gravar el disc “La última curda” (GBBS), amb Sarraute, Martín Fernández i Gustavo Tocker. El grup Tango a Tres va plegar el 1994 i Elba Picó va continuar treballant amb diferents músics. El 1996 es va retrobar a Barcelona amb el mestro Héctor Stamponi, amb el qual va oferir dos concerts excepcionals a la sala Tarantos.
El 1995 actuava al Teatreneu amb Horacio Ferrer i el 1999 vtornaven a fer-ho a a duo dintre del Festival Grec, a la Plaça del Rei, escenari al qual Elba Picó va cantar de nou el 2001 amb l’Agrupación Nuevo Tango dirigida per Jorge Sarraute. En 2002 es va presentar amb l’espectacle “Tangos de puerto a puerto” al Queen Elisabeth Hall de Londres i el 2005 en L’Auditori barceloní amb “Borges en concert”. El 2007 va interpretar el tango “Discepolín” al curtmetratge cinematogràfic “Extravío”, de Pep Oriol, i l’any següent va assegurar el paper protagonista de l’operita “María de Buenos Aires”, d’Horacio Ferrer i Astor Piazzolla, amb arranjaments de Jorge Sarraute.
Pel que fa a la seva producció discogràfica recent, el 2002 aparexia l’àlbum "Quedémonos aquí" amb l’Agrupación Nuevo Tango i el 2008 “Caricias de Mimí, recuerdos de Manón”, sota la direcció musical de Pablo Mainetti. Deixa un disc pòstum de folklore argentino, la presentació del qual va haver de ser ajornada arran de la seva hospitalització, enregistrat en directe al costat d’Esteban “Rabito” Vélez y Pablo Cruz a la sala Jamboree barcelonina, amb Mayte Martín com invitada en el tema a duo de veus “Zamba para no morir”.
Deixa, sobretot, una marcada trajectòria en un génere que ha demostrat capacitat de relleu generacional, en una música en constant evolució, una poètica, una història i el reflex d’una actitud devant de la vida. Elba Picó no era només una de les voeus més ben dotades de la constel.lació tanguera de Barcelona, sinó del tango “tout court”. Avui la sento més que mai interpretar a duo amb Mayte Martín a la sala Jamboree la “Zamba para no morir”, que la seva amiga ha tornat a entonar avui durant la cerimònia de comiat:
“Mi razón no pide piedad, se dispone a partir.
No me gusta la muerte ritual, solo dormir, verme borrar,
una historia me recordará, vivo. No me puede el olvido vencer,
hoy como ayer siempre llegar, en el hijo se puede volver, nuevo”.
“Mi razón no pide piedad, se dispone a partir.
No me gusta la muerte ritual, solo dormir, verme borrar,
una historia me recordará, vivo. No me puede el olvido vencer,
hoy como ayer siempre llegar, en el hijo se puede volver, nuevo”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada