Renovar-se (molt) o morir, també a l’òpera

No deixa de ser notícia que un gènere musical tan anacrònic en els seus arguments com l’òpera i un escenari tan conservador com l’Arena de Verona consagressin divendres passat la tendència general dels últims anys: els muntatges escenogràfics rupturistes encarregats a figures ferotgement renovadores. La trencadora companyia catalana de teatre La Fura dels Baus va rebre la missió d’imaginar i materialitzar una nova posada en escena de l’òpera verdiana “Aida”, la més clàssica, més antiga i
més representada. I no pas a un colisseu líric qualsevol, sinó a l’Arena de Verona, que es caracteritza per les enormes 15.000 localitats (el Liceu en té 2.000) i per una programació estiuenca a l’aire lliure de caire molt convencional fins ara. 

A la cèlebre marxa triomfal del segon acte, amb l’arribada de l’exercit victoriós de Radamés, els tradicionals exemplars vius d’elefants, dromedaris, camells i cavalls que tothom esperava tradicionalment com a prova d’espectacularitat en escena, han estat substituïts per tricicles motoritzats. Això és el de menys, les fulles del rave, davant l’especialitat furera d’aliar la tecnologia actual amb el desplegament d’efectes escènics lligats per l’actualització argumental. 

 El nou repte internacional de La Fura dels Baus a l’Arena de Verona es produeix tot just tres mesos després del seu espectacular muntatge del Parsifal wagnerià per encàrrec de l’Òpera de Colònia arran del bicentenari de la naixença del compositor, després de l’èxit apoteòsic obtingut fa dos anys en aquesta mateixa ciutat amb la seva direcció escènica de l’òpera “Sonntag”, de Stockhausen. L’òpera, els seus centres neuràlgics de producció i els seus títols més clàssics semblen haver entès, malgrat les provocatives sortides to d’alguns nous escenògrafs, que el futur només pot anar per aquest camí de la postmodernitat. Aquells que vulguin continuar veient muntages d’ambientació clàssica potser hauran d’anar a Perpinyà, com en temps d’Emmanuelle.