Les dones van votar abans a Espanya que a França

Augmenten últimament els que pensen que Espanya ha estat sempre un irredimible país endarrerit, sobretot en comparació amb els altres d’Europa. Ha estat així amb freqüència, no sempre. Els intents reformistes i modernitzadors també han de comptar. M’hi han fet pensar els comentaris recents sobre el fet que les quatre principals candidates a l’alcaldia de París a les eleccions municipals franceses de l’any vinent seran probablement dones. Encara que pugui semblar estrany, la França contemporània ha anat sempre per darrere d’Espanya en matèria de

dret de les dones al vot i a l’elecció, per mor d’aquells intents reformistes espanyols tot sovint estroncats, però portats a la pràctica abans que a França en alguns casos.

El dret al vot de les dones va ser reconegut a Espanya per les Corts constituents de la II República el 1931 i exercit per primer cop a les eleccions generals del 1933, mentre que a França només van poder votar a unes eleccions generals a partir de l’any 1945. La dirigent anarquista Federica Montseny va ser la primera dona ministra a Espanya, una dècada abans que n’hi hagués a França. Va ocupar la cartera de Salut i Assistència Social de novembre del 1936 a maig del 1937, al govern presidit pel socialista Largo Caballero. A França la primera dona ministra seria deu anys més tard Germaine Poinso-Chapuis, de Salut Pública i Població, al govern presidit pel gaullista Robert Schumann de novembre del 1947 a juliol del 1948. Els fets, en aquest cas, són així. També és cert que el dret al vot de les dones –i dels homes— es va veure interromput a Espanya del 1939 fins el 1977, a diferència de França.