El meu estimat diari “L’Indépendant” i els prejubilats forçosos de la globalització

Quan vaig entrar a treballar-hi el 1977 com a corresponsal a Barcelona, el diari perpinyanès L’Indépendant venia 70.000 exemplars cada dia. Exercia un fort lideratge informatiu al Rosselló i la veïna Aude (Narbona). Informava amb una qualitat periodística que el duia, per exemple, a tenir corresponsals professionals i enviats especials a qualsevol esdeveniment que afectés els interessos rossellonesos. Avui ven 55.000 exemplars (molt més que altres diaris de ciutats de dimensions equivalents com Girona, Lleida o Tarragona), ha conegut una reducció de personal que afecta els continguts informatius i l’empresa propietària posa en dubte la viabilitat futura. La tendència s’inscriu dintre de la crisi general de la premsa escrita, malgrat la solidesa tradicional dels diaris regionals francesos (el diari francès més venut no és pas el parisenc Le Figaro amb 320.000 exemplars cada dia ni Le Monde amb 290.000 ni l’esportiu L’Equipe amb 275.000, sinó Ouest-France amb 750.000 a Bordeus i la
seva àmplia àrea d’influència).

Amb la jubilació del propietari Pau Chichet i les desavinences entre els dos principals accionistes, L’Indépendant va ser comprat el 1986 pel rival de tota la vida, el Midi-Libre de Montpeller. L'absorció va provocar un esglai. No seria l'últim canvi de propietat, l'última absorció per part de grups de premsa cada vegada més grossos. El 1996 L'Indépendant va abandonar la vella redacció del carrer Emmanuel Brousse que jo havia freqüentat, per instal.lar-se al nou edifici aixecat a la zona industrial de Ribesaltes, a onze quilòmetres de la ciutat, a tocar de la sortida d'autopista Perpinyà-Nord. L'opció era calcada damunt la que ja havia dut a terme el Midi-Libre en traslladar-se també del centre urbà al peatge sud de Montpeller. 

Després d'una altra batalla entre famílies accionistes, l'any 2000 el grup empresarial del diari Le Monde es convertia en accionista majoritari del grup Midi-Libre. L'operació incloïa el diari de Montpeller (160.000 exemplars), L'Indépendant de Perpinyà (70.000) i el Centre Presse de Rodez (25.000). El director de Le Monde escrivia en anunciar la notícia: "Europa, la nació, les regions: és el nostre destí comú. L'essencial és, a través d'una política de desenvolupament, preservar la nostra funció en una democràcia enfront dels imponderables de la vida econòmica. Estem amb aquells que comparteixen amb nosaltres la visió de futur sobre la base de compartir determinats recursos i veuen en aquesta actitud una millor garantia de perennitat que no pas en l'aïllament, ni que fos esplèndid, com havien pensat durant molt temps els nostres predecessors". 

Aquella “garantia de perennitat” s’ha revelat nefasta. La decadència econòmica, com a negoci, de molts diaris regionals significa la devaluació de la informació de proximitat, la cultura local i el debat democràtic. A L’Indépendant hi vaig aprendre molt, hi mantinc múltiples amics despatxats i en conservo un bon record professional. Ara ja no ens reunim a la redacció, sinó al bar de la cantonada cada primer dijous de mes, com tants altres prejubilats forçosos de la mirífica globalització.