El fenomen d’Evita Perón encara cueja, allà i aquí

Aquest dimecres 6 de juny s’emet el segon i últim capítol de la minisèrie de TVE i TV3 “Carta a Eva”, dirigida pel realitzador Agustí Villaronga al voltant de la mítica visita que va fer a Madrid i Barcelona Evita Perón el juny del 1947. A un moment de ple aïllament internacional del règim franquista i de severes penúries per a tothom, excepte per als estraperlistes i les fortunes consolidades, la triomfal visita de la “Madona dels descamisats” i antiga vedette va ser organitzada com una “operació d’Estat” i un espectacle de masses. Causaria un impacte del qual
encara n’és ressò l’acollida de públic i crítica que acaba de merèixer aquesta última sèrie televisiva, quasi setanta anys després dels fets.

L'única amistat que trobava el govern de Franco a l'estranger en aquell moment era la del nou règim argentí del general Juan Domingo Perón. El país austral constituïa "el graner del món" i va signar l'octubre del 1946 amb Espanya un acord econòmic per vendre-li 700.000 tones de blat i altres subministres bàsics en condicions avantatjoses. El “Protocol Franco-Perón” va ser presentat a bombo i platerets com un triomf internacional del govern espanyol, un pacte entre dos grans estadistes. 

A tall de gratitud per l'ajuda, Eva Duarte de Perón va ser rebuda amb honors de cap d'Estat durant una llarga gira oficial de vint dies per Espanya. Va entrar sota pal.li a diverses catedrals, va aparèixer amb abric de visó en ple mes de juny al costat de Franco al balcó de la Plaza de Oriente i va passar la revetlla de Sant Joan al Reial Club de Tenis de Barcelona, acompanyada per Carmen Polo de Franco i pel president de l'entitat i propietari del diari La Vanguardia, Carlos Godó Valls, comte de Godó. D’aquella vetllada i de les friccions derivades de la disparitat d’estils entre les dues “primeres dames” --la descarada i pervinguda Evita enfront de la puritana i burgesa Carmen Polo-- se n‘han explicat sucoses anècdotes en públic i en privat. 

El fenomen del peronisme resulta encara avui difícil d’entendre, per la contraposició que representava entre la demagògia populista i una política de millora de les condicions de vida dels treballadors, la qual no deixava de ser real en alguns aspectes per més demagògica que també fos. El paper mobilitzador dels “descamisats” per part d’Evita encarnava molts d’aquells aspectes contradictoris, i en les seves al.locucions públiques aquí també ho va fer notar. Els mateixos militars argentins acabarien per derrocar el general Perón l’any 1955 i obrir la llarga i tempestuosa etapa del “peronisme sense Perón”, la qual culminaria després de la dictadura amb el “peronisme sense peronisme” de Carlos Menem a partir del 1991 i la dels esposos Kirchner en l’actualitat. 

Evita va morir de càncer el 1952, als 33 anys. Perón només va resistir deu mesos en vida al seu retorn al poder el 1973. Aquella “operació d’Estat” amb espectacle de masses arran de la visita oficial d’Evita entre nosaltres era el preludi d’una llegenda --i d’unes contradiccions no gens llegendàries-- que encara cueja amb el mateix caràcter mític.