El centre del món potser no és l’estació de Perpinyà

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un dels esports rudes preferits a moltes ciutats és la política municipal, en especial si es tracta de comarques en què la política nacional té un pes més escàs sobre el terreny i l’ajuntament representa la primera empresa en llocs de treball. A Perpinyà, a més a més, el càrrec del batlle ha estat dinàstic. Paul Alduy ho va ser del 1959 al 1993 i el fill Jean-Paul Alduy del 1993 al 2009, per passar aleshores a presidir l’aglomeració metropolitana. El relleu generacional i el canvi d’època va portar el “fill Alduy” a apostar per la relació de “Perpinyà la catalana” amb Barcelona, dintre de l’Euroregió i les noves comunicacions que convertien la capital rossellonesa en porta de pas continental d’una àrea més àmplia i més dinàmica. Barcelona no va fer ni el més mínim cas a Jean-Paul Alduy i la delegació permanent de l’Ajuntament de Perpinyà a la capital catalana va haver
de tancar les portes. Un dels projectes neuràlgics d’Alduy era la repercussió de l’arribada a Perpinyà de l’AVE o TGV Madrid-Barcelona-París, anunciada oficialment per a l’any 2002 i que avui continua sense data d’entrada en servei. La nova línia de passatgers i de mercaderies situava en principi Perpinyà a 3 hores de Madrid, 50 minuts de Barcelona i 4 hores de París...

L’alcalde va instal.lar a la façana de l’emblemàtic Castillet un monumental rellotge electrònic de compte enrere per anar desgranant els dies que faltaven per a l’arribada, oficialment prevista aleshores el 17 de febrer del 2009. El va haver de retirar al cap d’uns mesos, davant dels continus ajornaments que encara duren. 

També va inaugurar una moderna estació ferroviària al costat de l’antiga per acollir el nou tren, amb complex comercial i d’oficines que va batejar “Centre del món”, en català, tot recollint la coneguda ocurrència daliniana. Inaugurat el 2010, es troba en una situació desèrtica, els despatxos buits i alguns dels pocs comerços oberts que han hagut de plegar veles. 

Els cartells promocionals de l’operació proclamaven: “Arriba el TGV. Perpinyà-Mediterrani-Catalunya, primer espai de desenvolupament econòmic. 8 milions d’habitants! Implanteu la vostra empresa al Centre de l’Univers”. Els cartells han desaparegut. Ara no és segur ni tan sols que l’estació del TGV o AVE directe Madrid-Barcelona-Paris, quan arribi, es situï on la va construir Alduy ni que la companyia ferroviària estatal no decideixi col.locar-la als afores. 

L’altre ambiciós projecte de Jean-Paul Alduy també es va estrenar el 2011 amb divisió d’opinions. El faraònic Teatre de l’Arxipèlag, encarregat a l’arquitecte icona Jean Nouvel (el de la Torre Agbar barcelonina), aposta igualment per la col.laboració intercatalana, tot esperant atraure el públic del sud que no arriba. En definitiva, el pim-pam-pum contra la figura d’Alduy s’ha convertit més que mai en esport predilecte. 

A Perpinyà els detractors fan córrer la brama que el personatge s’hauria intentat suicidar llançant-se des del cim del seu ego, però que encara no ha arribat a terra. És la imatge simplista d’una ambició intercatalana a bord del TGV o AVE, que encara esperem com a Godot.