Els nous bitllets de 5 euros contenen una clau amagada

Els nous bitllets de 5 euros porten a la seva esquerra en transparència (tècnicament en holograma i marca d’aigua) l’efígie de la llegendària deessa grega Europa, que va donar nom al continent, segons la seva representació clàssica conservada a una gerra que s’exposa al Louvre. L’he mirada amb atenció i m’ha semblat veure-hi una clau amagada. Actualment la relació de forces afavoreix els “virtuosos” països germànics del nord i el nou bitllet ha estat presentat en societat precisament a Francfort pel president del Banc

Central Europeu, però la relació de forces potencial aconsella recuperar algunes coses essencials del llegat grec, començant pel valor de la democràcia que els atenencs van inventar.

No pretenc que el món perdoni els deutes dels grecs ni els nostres pel fet de ser grecs o de ser nosaltres, sinó recuperar l’arma ideològica dels valors democràtics per combatre la usura i fer possible el progrés de tots. La globalització ens ha retornat a la fractura territorial entre països creditors i deutors, i a la fractura social entre la minoria que s’enriqueix i la majoria que s’empobreix. Això va més enllà d’una lluita entre el nord industriós i el sud depauperat.
La famosa oració fúnebre pels soldats atenencs caiguts, que Tucídides fa pronunciar al governant Pèricles a La guerra del Peloponès, planteja des de fa vint-i-cinc segles el caràcter conciliable de qüestions antagòniques en apariència. Hi diu Tucídides que la igualtat és conciliable amb el prestigi, la llibertat amb l’acatament de la llei, el treball privat amb l’atenció a la vida pública, el nivell material amb l’espiritual, el benestar amb els valors, la raó amb l’acció i –afegeix-- l’humanitarisme amb l’imperi atenenc. 

A Europa els grans corrents de pensament i de poder sempre han oscil.lat entre el Mediterrani i el nord. La reforma luterana també va ser una negativa germànica a pujar al carro del Renaixement sorgit a Itàlia com a reformulació moderna del llegat grecollatí. Ara tornem a ser un continent marcat per la voluntat alemanya de domini, primer amb el militarisme i avui amb l’economia. El desenllaç d’aquell militarisme és ben conegut, el del domini econòmic comença a ser-ho. 

L’autoritari país que ha destruït Europa dues vegades en un segle pot fer-ho una tercera, pot repetir amb formes diferents el mateix error de costos inhumans. El dogmatisme luterà, l’actual zel messiànic de l’austeritat econòmica, l’obsessió de la disciplina pressupostària és una filosofia rigorista. En alemany la paraula schuld significa alhora deute i també culpa... Els països endeutats som culpables, hem pecat, hem d’expiar-ho, hem de pagar, ens hem de redimir. Els governs hegemònics no poden salvar els ineficients ciutadans endeutats, però salven l’ineficient sistema bancari amb injeccions de diners infinitament més elevades. 

Reprendre consciència del llegat clàssic equival a un nou humanisme enfront del rigorisme, un nou renaixement cultural i social, un desig de regeneració del vell invent grec de la democràcia. Això és el m’ha semblat entreveure a l’efígie impresa en filigrana de la deessa grega Europa als nous bitllets de 5 euros.