El perfil oficial del coronel Escofet no ha d’amagar l’altre

Avui he fet a mans del conseller d'Interior de la Generalitat la donació al Servei Històric del Cos de Mosos d’Esquadra dels documents que em va llegar el seu responsable durant la República i la guerra, el coronel Frederic Escofet. El meu primer llibre va ser l’any 1979 la biografia d’aquest militar republicà exiliat, després d’incomptables converses amb ell a Brussel.les. He cedit els documents després de l’excel.lent impressió que em vau causar la visita al Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra i el seu petit museu, dirigit pel sotsinspector i historiador Fèlix González Fraile amb la col.laboració de l'agent David Hidalgo. Per a mi honorar l’exemple cívic del coronel
Escofet no es pot limitar al seu perfil oficial i per això escric els següents paràgrafs.

Els joves catalans que a finals dels anys 1960 vivíem a Brussel.les erem invitats a celebrar cada aniversari del poeta exiliat Josep Carner a casa seva amb un te amb pastes. Els mateixos joves van anar a enterrar-lo al cementiri del barri d’Uccle el juny del 1970. Davant el taüt recobert amb la senyera, el vell militar exiliat Frederic Escofet hi va llegir en nom del govern republicà un discurs fúnebre a l’altura de la dignitat carament pagada del finat i del redactor. Vaig enviar la crònica del sepeli al diari barceloní Tele/exprés, que no va gosar publicar-la perquè al.ludia a la presència del president de “la llamada Generalitat en el exilio”, Josep Tarradellas. 

El director del diari Avui em va encarregar que redactés amb molt tacte una entrevista a Frederic Escofet. A Brussel.les era conegut com l'adroguer de la botiga “Costa Brava. Vins et Specialités d’Espagne” de la Rue Lebeau núm. 65, a tocar de la cèntrica plaça del Petit Sablon. Era sabut que aquell vell militar exiliat podia ser capaç d’explicar inacabables batalles a qui franquegés la porta de l’adrogueria, encara més si aconseguia portar-lo fins la rebotiga convertida en salonet de rebre. 

Em va costar admetre que Escofet no vivia només de glòries passades, fins arribar a convertir-me en el seu amic, el seu biògraf, el seu confident i quasi en el seu nét. Els joves periodistes en missió de corresponsals a l’estranger durant el franquisme fugíem de l’esperit nostàlgic que semblava emanar dels exiliats. Ens estimàvem més imaginar el futur a la sala de premsa del Mercat Comú o als apartaments dels becaris conspiradors que pocs anys després es convertirien en ministres. La Guerra Civil ens agradava més descobrir-la als llibres de Hugh Thomas que entre els vells protagonistes de carn i os. 

Vaig disposar-me a escriure la primera entrevista al coronel Escofet amb la mateixa inclinació com altres dies em tocava redactar una crònica sobre els excedents europeus de mantega. L’entrevista, malgrat tot, va ser llarga. Va durar més de deu anys, fins la mort d'Escofet. Les converses es van convertir en repetides pàgines de premsa i en una biografia. Sobretot es van convertir en una llarga lliçó de civisme entre dues generacions suposadament distants. 

El coronel Escofet no passava el rosari dels esdeveniments històrics com hauria fet un professor, sinó que hi introduïa un element essencial: la raó per la qual ell havia obrat d’aquella manera a cada ocasió, molt sovint a contracorrent. Totes les seves raons, detallades amb amenitat oral i una ironia finíssima, es podien resumir en una sola: el deure cívic aplicat, viscut i pagat a preu fort. Resultava una novetat per als qui procedíem de l’educació de la postguerra civil. 

En una d’aquelles converses em deia: “El meu pare era milionari i jo he passat una misèria espantosa. Tinc filles i néts i estic sol a Brussel.les. He perdut la meva carrera militar. Em van ferir cinc vegades, tres al Marroc i dues a la Guerra Civil. Em vaig veure immers en la política sense buscar-ho. Vaig ser diputat compromissari, dues vegades Comissari General d’Ordre Públic de la Generalitat, ajudant personal dels presidents Macià i Companys, ministre del govern republicà a l’exili. He perdut carrera, fortuna i família, més ja no podia perdre. Però tinc una gran satisfacció, l’únic que em compensa: l’estima, la simpatia i la consideració que, cosa rara, he sabut conservar. Costa molt conservar el prestigi, jo ho comparo amb l’amor. Tota persona pot inspirar un gran amor, però és més difícil conservar aquest amor durant quaranta anys”. 

Allò que no va desvelar a cap entrevista, llibre ni conversa pública era que el camí de l'exili el va emprendre amb la segona dona, per a qui professava un amor apassionat i quasi clandestí. A la rebotiga de l'establiment "Costa Brava. Vins et Specialités d'Espagne" la repisa de la xemeneia es veia presidida per la foto d'una senyora molt atractiva, una relació que envers la qual conservava una gran fidelitat. No m’ho va deixar publicar aleshores, per consideració a la primera esposa i a la família. 

L'atractiva senyora de la fotografia era Carmen Trilla Cabeza, casada amb un metge barceloní i mare de tres fills quan va iniciar l'idili extraconjugal amb Escofet. El marit es va assabentar de la relació, Escofet va demanar-li una entrevista per reconèixer els fets i comunicar-li que marxava al front amb tota la intenció de fer-se matar dignament, com única sortida a la situació. Enfront de la versió que en donava als seus dos llibres La desfeta: 6 d'octubre de 1934 i La victòria: 19 de juliol de 1936, la veritat és que la ferida de bala al pit soferta al Front d'Aragó va ser fruit de desobeir durant vint-i-quatre hores l'ordre de retirada, tot esperant que l'atac enemic li resultés mortal. Recuperat malgrat tot de la ferida, patiria immediatament la següent a la batalla de Terol. 

A l'Hospital Militar de Barcelona, en vigílies de Nadal del 1937, Carmen es va instal.lar al seu costat amb el nom de senyora Escofet, per no separar-se'n més. El marit havia tramitat el divorci. Ella va demanar a Escofet que no fes el mateix. Carmen es va incorporar com a secretària d'Escofet, nomenat novament cap dels Mossos d'Esquadra. No va dubtar en seguir-lo al moment de l'èxode. A França va fer les gestions per alliberar-lo del camp de concentració d'Argelers, al qual havia estat internat amb la columna de Mossos que comandava. Es van desplaçar a un hotel de París. 

El pare d'Escofet els va localitzar i els va ajudar a instal.lar-se a Brussel.les. El 1940 la invasió alemanya obligaria la parella a fugir de nou. Camí de la frontera francesa, Carmen va ser ferida al cap per un bombardeig alemany. Va morir el juny de 1946, després d'una llarga agonia, a l’hospital de Brussel.les. Escofet va iniciar una nova tanda de peripècies per repatriar el cos embalsamat i fer-lo enterrar a Barcelona. 

Deia que l'única mentida de la seva vida va consistir a afirmar que era la seva esposa per satisfer els tràmits necessaris. Més de trenta anys després em repetia: "La primera cosa que faré el dia que pugui tornar a Barcelona serà anar a la tomba de Carmen". Girava la mirada, humida, cap a la foto que presidia la repisa de la xemeneia, a la rebotiga de la Rue Lebeau. Encara va arribar a viure amb la mateixa passió un últim episodi inesperat del gran amor, en rebre a Brussel.les la visita d'una de les filles de Carmen, amb qui va establir una afectuosa amistat. 

L'esperat decret-llei sobre la situació dels militars que durant la Guerra Civil havien lluitat al costat de la legalitat republicana va causar una gran decepció a Escofet l’any 1978. Només legislava sobre les pensions de jubilació, sense entrar en el tema de la rehabilitació. Va decidir mantenir-se a l’exili per motius d’honorabilitat. El seu retorn a Catalunya no es produiria fins dos anys després. Per expressa voluntat seva, a l'arribada de l'autocar de línia que el transportava des de Brussel.les només hi havia els familiars més directes, un advocat amic i aquell jove corresponsal que ho havia publicat quasi tot sobre la seva vida. 

Em vaig fer acompanyar per un fotògraf de premsa per recollir l’arribada del jovial ancià, amb una maleta a cada mà, una instantània que va ser reproduïda l’endemà a tots els diaris. Al cap d'unes setmanes va retornar a Bèlgica, però també va anar sovintejant les estades a Barcelona. Un càncer de pròstata va dur-lo a la mort el 1987. Vestit amb l’uniforme de coronel de l’exèrcit tal com havia demanat, la capella ardent es va instal.lar al Palau de la Generalitat, que ell havia defensat en dates crucials. Aquesta és la història que fingíem ignorar els joves acabats d'arribar a Brussel.les cada vegada que passaven amb indiferència davant la botiga “Costa Brava. Vins et Specialités d’Espagne”. Vaig trigar uns quants anys a entendre-la i ara no voldria que fos obviada en el perfil oficial.