El deliri del xiprer, al millor indret per celebrar-lo

Ahir vaig assistir a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer”, organitzada fins el 14 de maig al voltant del pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Aquest arbre totèmic és un leit-motiv del paisatge empordanès, de l’obra de Pilar Farrés i de més coses. Com va dir el presentador de l’exposició, Josep M. Dacosta: “La feina que fan els artistes en general i Pilar Farrés en particular és educar-nos visualment, fer-nos més sensibles perquè ens dolgui cada atemptat contra el nostre paisatge, perquè ens faci mal al cor quan veiem un abocament
de totxanes en el medi natural... Hem de passar del paisatge de la totxana a un paisatge de la Toscana”.

Sóc un fervorós seguidor de deliri del xiprer a l’Empordà, a la Toscana i al conjunt del Mediterrani, de la seva esvelta i afuada elegància, distingit, majestuós, líric, erecte i flamejant obelisc vegetal, de línies pures i denses com una sageta llançada al cel –o com un paraigua plegat, si es vol--, d’un sobri verd fosc perenne replegat sobre ell mateix, amb branques com escates adherides al tronc resinós. Alguns li han volgut veure un caràcter malencònic i funeral que jo no li he trobat mai. Al contrari, sempre penso que és l’únic arbre al qual ningú no pot penjar-se. 

Els xiprers subratllen i balisen el paisatge, són els punts d’admiració de la seva prosòdia. No ofereixen ombra ni fruit aprofitable, però han tingut i tenen moltes funcions. El seu ús com a símbol funerari remunta als grecs i romans, guardià tutelar per la seva esplèndida vellesa, vista com a penyora de pau i eternitat. Ha estat utilitzat igualment com a símbol d’hospitalitat a l’entrada de les masies, com arbre de rengle al llarg d’alguns camins, com a barrera vegetal per protegir del vent els horts i els sembrats. 

L’exposició de Figueres m’ha fet reviure el meu amor envers aquests arbres, vell i perenne com ells. A més de l’oportunitat suplementària de contemplar els dos xiprers monumentals de la casa Pous i Bofill al costat de l’obra de Pilar Farrés, m’ha fet recordar que Figueres posseeix una col.lecció artística eminent al voltant d’aquest arbre, exposada permanentment a la paret del vestíbul del Motel Empordà. Són les litografies que August Ferrer encarregava cada any a un artista diferent sobre el mateix tema, com a nadala enviada als seus nombrosos amics. La col.lecció penjada a l’entrada del Motel és també un monument a l’amistat, al deliri amistós dels xiprers.