Ara ja no volem ser europeus

A la mort de Franco hi havia entre nosaltres un consens social a favor de ser europeus. Es va veure recompensat directament, trinco trinco, amb 100.000 milions d’euros dels fons europeus, arribats a Espanya com el manà entre el 1986 i el 2010. Ara els fons europeus de cohesió van a nous països membres més necessitats i allò que ens arriba de Brussel.les és una draconiana i equivocada política d’austeritat, imposada per Alemanya com a país hegemònic i beneficiari. La Unió Europea ja no és als nostres ulls l’avançada de la democràcia comunitària, sinó l’autoritària madrastra
amb les faccions i els mètodes de la conservadora cancellera Merkel. Això coincideix amb una severa crisi econòmica que ha destapat la complicitat entre el poder polític i els interessos particulars dels especuladors, l’amplitud de la corrupció i la necessitat d’una regeneració democràtica. Els mecanismes de gestió de la Unió Europea no n’han quedat al marge, han mostrat formar part del problema més que de la solució. El descrèdit de la política realitzada –o deixada de realitzar-- pels governs de les últimes dècades ha involucrat en la mateixa mesura els organismes comunitaris, que en depenen.

La idea d’Europa ja no és la positiva cooperació entre els països membres, basada en virtuts cíviques compartides i en polítiques democràtiques consensuades. Ara Europa es veu immersa en la bretxa creixent entre classes socials i entre el nord i el sud. Va contribuir a la transició democràtica i ara és ella qui en necessita una altra. L’euroescepticisme accentuat a múltiples països és el pitjor camí dels desencisats, l’evasió, el cadascú per si mateix, el replegament proteccionista, els prejudicis nacionals, les sobiranies i les identitats enfrontades. La Unió Europea necessita la mateixa regeneració democràtica que els governs que la dirigeixen. 

Seria tan senzill com establir llistes electorals comunes per ideologies a les eleccions legislatives simultànies al conjunt de països membres. Això topa amb les maquinàries polítiques de cada país, les quals representen una de les principals multinacionals, quasi tan àmplia con les econòmiques. Amb la diferència que a les maquinàries polítiques els interessa continuar sent locals per perpetuar-se mentre que les econòmiques fa temps que s’han globalitzat per dominar tota la resta. Almenys la crisi haurà servit per definir amb nova claredat els interessos de cada sector social.