Això només ho entenem els que vam conèixer en Boris

A Palafrugell i les seves platges vaig conèixer vells cantaires devorats per la passió permanent d’entonar-ne "un parell" a la primera ocasió, durant hores i hores, com un pou inesgotable. Ells em van fer entendre que l’etiqueta d’havaneres era recent i postissa. Del que es tractava era cantar en colla i cantaven de tot, amb preferència per temes de moda, valsets, balades, romances sarsueleres, boleros, ranxeres, tangos, polques, masurques, sardanes o fins i tot alguna havanera. A la foto adjunta s’hi veuen Tito Jiménez, l’avi Mèlio mig amagat a l’angle superior, Josep Bastons a la guitarra, Franciscu Rovira, Ricard Balil i jo mateix. Els vells ja no hi són. Emeri Vicens Climent, l’avi Mèlio, ens
va deixar el 1993, Franciscu Rovira Gelpí el 4 de setembre del 2003, Tito Jiménez Pujadas poc més tard. Ara els vells cantaires som nosaltres, que els escoltàvem amb condescendència i que trobem a faltar el seu estil entranyable i espontani, però no gens improvisat. Ara intentem honorar el que vam escoltar. Com diu l'amic Joan Castelló Escudé a tall de sentència, això només ho entenem aquells que vam conèixer en Boris.

Els dissabtes a la tarda ens trobàvem al bar de can Batlle de Calella de Palafrugell una colla desorganitzada, dintre de la qual només dues o tres persones eren irremplaçables. En primer lloc, l'hospitalitat d'en Joan i en Tomàs Palet Ponsatí, que a canvi de les nostres libacions ens deixaven ocupar el cèntric establiment. La cantada no arrencava si no compareixia Josep Bastons. Amb la guitarra i la benèvola autoritat de la seva direcció musical, era la peça indispensable sense la qual Mèlio Vicens, Franciscu Rovira i tots nosaltres ens quedàvem algun dissabte moixos i muts. De vegades s'hi presentava Ricard Balil i aleshores la guitarra podia canviar de mans sense perdre embranzida. 

Les havaneres no havien estat mai un gènere individualitzat a aquelles cantades. Batejar-les d’aquesta manera va ser iniciativa dels recuperadors d'un estil en extinció a Calella de Palafrugell, arran de la publicació del seu recull del 1966 i l'organització de la cantada pública que se'n va derivar, els primers en imposar l’evidència –coercitivament, si molt convenia— que els gèneres de música popular no equivalen per força al campi qui pugui ni a la vulgaritat. Avui la Fundació Ernest Morató de Palafrugell assumeix el mateix esperit, amb els mitjans disponibles. 

El boom de l'havanera va tenir l’epicentre a Calella de Palafrugell i això va eclipsar en excés la presència del gènere a altres localitats. A Cadaqués l'avi Ramon Planells (traspassat el 2003 als 101 anys d'edat) les interpretava des del 1946 amb el grup Cap de Creus. A l'Escala el compositor de sardanes Avi Xaxu (Josep Vicens i Juli) acompanyava a la guitarra les veus de taverna de Jaume Esquelleta, Berto Refredillo (Albert Nicolau) i en Lill (Damià Bonhome). A Begur destacaven Lluís Maneras i en Tuixa (Alejandro Ferrer). A Tamariu el llegendari tercet d’Aberlardo Ninyo Hermós. A Calella de Palafrugell el trio de Pepet Gilet, Tianet Lladó i Josep Esteba (es Blau). A Palamós l'avi Mundu (Raimon Castelló) i el trio Costa Brava de Joaquim Vives Plaja, Joaquim Oliveras i Vicenç Rabasedas (en Rosalenc), així com Moisés Regolta o Pere Molla. A Sant Feliu de Guíxols el tercet de Miquel Jacomet, Rafael Lecuona i Jordi Riera, igual com Arnald Maymí (es Canari) i el seu germà Víctor Maymí, Juanitu Bou (es Currillu), Josep Mont, Frederic Charles, Joaquín del Rosal, Paco Amador o Miquel Solés... 

A Cuba, els vells cantaires i músics cubans del moviment Buenavista Social Club van necessitar la intervenció mobilitzadora del músic nord-americà Ry Cooder per rellançar-los internacionalment. Aquí, pel meu cantó, penso sovint en el que vaig aprendre de l’estil dels avis calellencs. I en el Boris, és clar.