Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals causat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Vaig trobar una solució que, encara ara, no m’ha fallat mai. Llogo un cotxe i m’escapo extramurs durant 150 km fins a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de

les emocions fortes. A Perugia no m’hi ha passat mai res i també per això estimo tant la seva alta bellesa serena. D’entrada, per arribar-hi la carretera voreja l’inacabable llac Trasimeno i aquest recorregut predisposa a una certa calma.

Els capolavori resulten aquí menys massius. A la Galeria Nacional de l’Úmbria, al Palau dels Priors, hi contemplo una de les grans pintures seriades de Piero della Francesca, el Políptic de Sant Antoni, pintat el 1469 per a la capella del convent de les clarisses de la ciutat, amb una “Madonna in trono col Bambino” al centre, coronada per una aurèola daurada d’intensos reflexos, davant dels quals em puc quedar embadalalit llarga estona amb una pau desconeguda. Fins i tot adopta un diminitiu el principal pintor renaixentista de la ciutat, Pietro Crisoforo Vanucci, més conegut per Il Perugino, malgrat haver estat mestre del jove Rafael i deixeble de Piero della Francesca. El diminutiu contribueix a una admiració menys tensa. 

Faig la passeggiata pels sinuosos carrers medievals, les placetes minúscules, els miradors abocats al “cor verd d’Itàlia” i els porxos del centre històric, sota els quals acostumo a mirar el blau del cel fins que m’arriba a semblar blanc. Deixo per al final el do de pit, el peatonal Corso Vanucci, que recorro tot assaborint els famosos baci (petons) o bombons d’avellanes ensucrades, fins a desembocar a la plaça major, la plaça de la monumental font romànica (els romànics no construïen només esglésies). Quan vaig aprendre a estimar Perugia encara deixaven seure als graons de la font. Era el lloc més afortunat de descans i de trobada espontània de la gent, sobretot dels nombrosos joves d’una ciutat de 150.000 habitants que compta 30.000 estudiants i una coneguda Universita Italiana per Stranieri, des de ben abans d’invertar-se el programa Erasmus. 

Ara Perugia disposa fins i tot d’un minimetro, un modern trenet urbà dissenyat per Jean Nouvel que uneix el centre històric amb el barri residencial, suposant que calgui fer el desplaçament. El juliol s’hi celebra un festival de jazz de referència internacional i la pau ciutadana hi s’altera una mica, per uns dies. Però tot això són recents factors sobreposats. L’autèntic centre de gravetat continua sent la passeggiata al voltant de la font, on anys enrere tants amants de la bellesa vam aprendre a desalterar-nos, a xerrar en italià improvisat, a detectar la serenitat d’algunes obres mestres i sentir la carícia intensa de l’emoció, tan intensa com a Florència o a Siena i encara més suau. La intensitat necessita més equilibri i serenor que no pas síndromes.