Les barraques de pescadors i el significat del temps

Avui he fet la presentació a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell del llibre de Jordi Turró Les barraques de pescadors a la Costa Brava. Hi he dit que quan deu anys enrere vaig saber que aquest jove documentalista de la Fundació Ernest Morató es proposava escometre el tema, em vaig afanyar a remenar al meu arxiu i fer-li arribar els papers que jo mateix havia anat aplegant al voltant d’una de les meves nombroses inclinacions periodístiques i literàries relacionades amb Palafrugell, amb l’Empordà, amb el Mediterrani, amb les havaneres i amb massa coses més. Les barraques de pescadors, definides a la contraportada del llibre com “senzilles i humils parets allà on el blau marí del mar es dilueix

amb el verd dels pins i el blanc arrebossat de les barraques”, són en realitat un símbol, un testimoni, un pot de les essències, un reliquiari d’un estil de vida carregat de riqueses dintre de la seva pobresa. Les barraques de pescadors han estat l’origen de moltes coses, començant per la més fonamental de totes: el repoblament humà de la franja litoral després de la desaparició del perill constant de les invasions pirates que van assolar aquest litoral fins a mitjans del segle XVIII, fa menys de 300 anys. Avui se’ns fa difícil d’imaginar que la nostra costa, la nostra platja va ser fins a mitjans del segle XVIII una franja de terra erma, insalubre, deshabitada i insegura. Dintre de les herències familiars, les franges costaneres eren les “males terres” sense cap profit, en comparació amb les “bones terres” cultivables de l’interior immediat. 

Les botigues, barraques, magatzems o refugis comunals de pescadors van ser el primer i tímid intent de reprendre possessió de la costa per part dels habitants del rodal, un cop neutralitzat el perill barbaresc. Molts pobles del nostre litoral van ressorgir en aquell moment. La vida dels pescadors va ser molt agra. L’espectacular florida de l’activitat del suro a partir d’aquell mateix moment de mitjans del segle XVIII, primer a escala artesanal i després industrial, va significar una prosperitat de la qual també es van aprofitar en alguna mesura els poblats mariners i els nous mercats que s’obrien a la pesca. 

A municipis empordanesos i gironins la prosperitat el suro va beneficiar totes les capes socials en diferents intensitats: els propietaris de boscos i els fabricants, els empleats administratius i els artesans o treballadors manuals. A diferència del maquinisme intensiu de la simultània indústria tèxtil catalana, la prosperitat surera va necessitar menys immigració de peonatge i va permetre mantenir molts estils de vida anteriors sense desarrelar-se del paisatge heretat. Aquelles primitives botigues o barraques de pescadors es van consolidar, ampliar, transformar. En alguns casos fins i tot es van conservar, reconvertides en bucòlics i robinsonians llocs de trobada per a les nombroses colles d’àpat i de xefla, els grups d’amics que “feien dilluns” arran dels punts de pesquera i de cacera, protegits dels vents dominants i a prop d’alguna font d’aigua dolça, aplegats al voltant d’una cassola o d’unes brases ben proveïdes, abans de “cantar-ne un parell”, inevitablement, durant la sobretaula. Aquestes barraques van ser doncs el gresol –avui potser n’hauríem de dir el tub d’assaig— d’una sociabilitat popular en la qual comptaven l’amistat, el contacte amb la natura, l’art del menjar i l’art de cantar entre amics. 

El fenomen ha tingut feliç continuïtat i jo mateix vaig escriure l’any 1988 al meu llibre Passeig de mar, referint-me a les trobades de la Societat d’en Nyoca a la cala d’es Vedell, sobre “unes sobretaules que només s’apaguen amb el sol i a les quals, de vegades, cal demanar pietat per no morir de riure o senzillament de satisfacció. Aconseguir aquest clima continua tenint un gran mèrit. Més ben dit, en té cada vegada més. Cadascú hi diu la seva i en Bepes aporta el poema dedicat, elaborat per a cada ocasió. Haver-hi sentit recitar la seva producció, elaborada amb tanta estima tot pensat amb els àpats de la cala d’es Vedell, és una d’aquelles satisfaccions que empeny a l’entusiasme”. 

Un cop situats en el context històric i el contingut de cultura popular de les barraques de pescadors i les colles que posteriorment les farien servir com a lloc de trobada, resultava de tota lògica que la Fundació Ernest Morató, dedicada a l’estudi i la divulgació de les havaneres i cants de taverna, fixés la seva atenció en aquestes construccions pel seu paper, com ja he dit, de reliquiari. Ho ha fet d’una manera sorprenent per l’amplitud del resultat, d’una qualitat de recerca i d’interpretació per damunt de molts tractats intranscendents o soporífers de la cultura diguem-ne acadèmica. 

Descriu 80 barraques actualment existents en un o altre estat, de Portbou fins a Blanes. Les barraques de vinya o de pastor i les construccions de pedra seca ja havien estat estudiades, però no de la mateixa manera les de la costa. D’altra banda, el llibre s’acompanya amb un valuós enregistrament inèdit d’una cantada de taverna, gravada el 1945 a l’inoblidable Can Patxei de Tamariu amb el mític tercet de l’Abelardo Ninyo Hermós, integrat pels cantaires palafrugellencs Abelard Rodríguez, Joan Deulofeu (dit es Ninyo) i Josep Puig l’Hermós, fill de Sebastià Puig l’Hermós de les pàgines de Josep Pla. 

El llibre és una mostra brillant, vibrant i irrebatible d’allò que la Fundació Ernest Morató podria continuar fent si disposés dels mitjans necessaris per contractar joves documentalistes com Jordi Turró, el qual hi va treballar entre l’any 2003 i el 2008, i que si aquests mitjans existissin possiblement encara hi treballaria. No podem oblidar que l’actual projecció nacional de les havaneres va esclatar inesperadament l’any 1966 precisament arran de la presentació d’un altre llibre, Calella de Palafrugell i les havaneres, d’Ernest Morató, Frederic Sirés i Joan Pericot, amb la col.laboració de Francesc Alsius i Frederic Martí. Les presentacions de llibres d’aquesta temàtica de vegades porten pòlvora històrica i m’agradaria que aquest servís també perquè la Fundació Ernest Morató rebés els mitjans d’una supervivència activa. 

Una de les pàgines que m’ha interessat més del llibre és la dels crèdits, una pàgina “tècnica” que els lectors acostumen a passar per alt. Aquesta vegada conté –quasi amagada entre línies-- una de les frases més boniques de tot el llibre. És l’última de totes, dintre d’aquesta pàgina de lletra petita, al capítol d’agraïments. Després d’enumerar una llista de persones i entitats, entre les quals Jordi Turró té l’amabilitat de fer-me constar, l’autor acaba per dir tímidament a l’última ratlla, a l’últim sospir dels agraïments: “I especialment a la Maria, per compartir les caminades i col.laborar en la redacció, perquè només ella ha conegut el significat del temps”. 

És una frase digna de Marcel Proust! Hem d’agrair a Jordi Turró –i també a la Maria-- que amb aquest llibre tan treballat ens hagin donat a conèixer precisament el significat del temps, que no és poc dir.