Davant l’escassa resposta de l’esquerra parlamentària a la necessitat de regeneració democràtica que la crisi econòmica ha posat de relleu, era natural, saludable i esperat que sorgissin moviments socials com el que acaben d’anunciar aquesta setmana l'economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, i la
monja benedictina i metgessa Teresa Forcades. Encapçalen un manifest per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya, destinat a preparar un “canvi de model polític, econòmic i social”. Està en joc, ni més ni menys, l’herència de l’espai electoral i social de l’esquerra.
La regeneració democràtica serà participativa o no serà res. Inevitablement, els promotors plantegen la iniciativa “des de baix”, amb un debat a les assemblees locals dels pobles de Catalunya que condueixi a la formació d’una candidatura electoral unitària. El manifest comprova que l'actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat i insta que “el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país desitja”, a través d’un procés que requerirà “l’autoorganització i la mobilització social continuada”.
La nova esquerra, del tipus que sigui, haurà de picar molta pedra a la vida quotidiana dels barris, dels afectats per la crisi, dels múltiples moviments socials. Això és precisament el que resulta impossible a l’actual esquerra parlamentària sense renunciar a la comoditat de les poltrones, als salaris fixos i l’escalafó intern dels aparells. En només trenta-cinc anys de democràcia, l’esquerra parlamentària ha estat fagocitada per l’engranatge polític general i ha perdut el crèdit, malgrat haver arribat a dominar una àmplia xarxa de municipis i institucions del país.
El desig de recuperar l’autogovern de Catalunya, el crit de “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia!”, va sorgir de la idea que podíem administrar-nos millor que no pas des del centralisme, amb una gestió més eficient al servei dels ciutadans. En comptes de donar aquest exemple, avui la Generalitat forma part ostensiblement de les estructures que necessiten regenerar-se, igual com les de l’estat central. La regeneració institucional només pot derivar d’una regeneració cívica, d’una participació democràtica dels ciutadans que vagi més enllà d’acudir a les urnes cada quatre anys. Ara també ho recalca la iniciativa encapçalada per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades. És natural, saludable i esperat, deia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada